Avançar cap a una societat inclusiva, accessible i respectuosa amb la diversitat, en la qual totes les persones puguin gaudir de la màxima autonomia personal possible i ser protagonistes del seu propi projecte de vida com a ciutadans de ple dret. Aquesta és la visió que impregna la història recent de CIPO, cooperativa sense afany de lucre ubicada a Sabadell, que, des de fa més de mig segle, treballa per la integració sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental. Des del 2019, la presidència de l’entitat recau en Joan Madaula, qui va entrar en contacte amb CIPO a través de voluntariat uns anys abans. Encara avui, un cop al mes, imparteix el seu taller Rodamons al Centre Ocupacional.
La creació de CIPO també va sorgir de voluntaris i voluntàries…
Sí, en realitat van ser les mateixes famílies que, el 1968, volien oferir una sortida laboral als seus fills i filles amb discapacitat intel·lectual quan acabaven l’etapa escolar. En aquella època, no només a Sabadell es va produir aquest fenomen, sinó que es va replicar a moltes altres localitats del país. El 50è aniversari de Dincat és una nova oportunitat per fer un reconeixement a la tenacitat i a l’esforç de tots aquells pares i mares que van lluitar per dignificar les vides dels seus familiars. Van haver de superar molts obstacles pràcticament sols, ja que el suport de les administracions públiques era inexistent, i sobretot, lluitar contra la ignorància i el menyspreu de bona part de la societat.
Durant els cinquanta-cinc anys d’existència de la nostra entitat, com en totes les històries, hi ha hagut moments de llum i d’ombres, però el compromís de l’equip professional, de les famílies i de la ciutadania han fet que se superessin els entrebancs que hem trobat al camí.
Com va començar aquest camí?
En una primera etapa, l’evolució i la direcció de l’entitat va anar molt lligada, en bona part, a l’esforç i a la implicació dels professionals, famílies i ciutadania i al compromís, sovint poc ferm i insuficient, de les administracions.
Es va optar per un model basat en la recerca d’oportunitats laborals, a vegades compartides amb altres entitats. Aquestes oportunitats, però, eren de poc valor afegit i molt intensives en mà d’obra. La gestió es guiava més per la bona voluntat de l’equip directiu i dels nostres clients que no pas en una visió de futur, professionalitzada i innovadora.
En aquest escenari, apareixia una Administració Pública que no oferia d’una forma ferma i integral el suport necessari a la real integració sociolaboral del col·lectiu. De fet, les entitats del sector denunciem l’infrafinançament, que s’ha convertit en crònic, des de fa anys, el qual no ha permès el nivell d’excel·lència pel que fa a l’atenció i a la inserció que es mereixen les persones que atenem.
Quines accions concretes pot fer l’Administració per reafirmar el seu suport?
Les entitats tenim molt recorregut a fer en l’atenció a les persones amb discapacitat, però sense el compromís de les administracions, i en un context econòmic complicat, cada vegada és més difícil trobar els recursos necessaris per desenvolupar la nostra tasca. Hem de ser insistents amb aspectes tan bàsics com que es compleixi la legislació pertinent, la qual no suposa esmerçar més diners públics: destinar un 10% de la contractació pública a entitats que treballen amb col·lectius d’especials dificultats i que a les seves plantilles hi hagi una contractació directa de personal amb discapacitat del 10%.
En aquests moments de transformació, també hem d’exigir a l’Administració la revisió i l’actualització de la cartera de serveis per tal que sigui més flexible i s’ajusti més a les necessitats reals de les persones usuàries i les seves famílies.
Quina és la direcció que pren ara l’entitat?
Per poder mantenir la sostenibilitat i viabilitat de la nostra entitat ens trobem en una fase de transformació necessària per adaptar-nos a l’escenari actual i encarar nous reptes de futur. Pel que fa al model d’atenció, s’ha passat d’un purament assistencial a un on els drets de les persones se situen al centre. I de la mateixa manera que ho fem nosaltres, també cal que l’Administració adapti la seva cartera de serveis a aquesta nova realitat.
Actualment, quins reptes principals afronta l’entitat?
Suposo que no només la nostra entitat, sinó totes les que treballem amb aquest col·lectiu: cal crear nous recursos i suports per donar resposta a les noves necessitats que apareixen davant l’envelliment d’usuaris i usuàries i les seves famílies.
Si ens centrem en CIPO, el nostre nou Pla estratègic 2023-2026 contempla reptes tan importants com l’aposta per la innovació i la digitalització, la formació dual, l’increment del valor afegit de les nostres activitats productives, el treball en xarxa, la inserció laboral en l’empresa ordinària, la creació de noves places residencials per reduir les llargues llistes d’espera que hi ha per accedir a aquest servei i la captació de fons.