Jordi Costa Molina (Barcelona, 1962) president de Som – Fundació des de l’any 2014, considera que la tasca de les entitats de suport en la capacitat jurídica (conegudes com a entitats tutelars abans de la reforma de la Llei 8/2021) és invisible, poc reconeguda, però alhora molt gratificant quan les persones a qui donen suport senten com millora la seva vida i passen a considerar-les com a família pròpia.
Certament, la feina de les entitats de suport a la capacitat jurídica passa bastant desapercebuda.
Crec que la nostra tasca ha de ser invisible rere el projecte de vida de la persona. Hem de procurar-li els suports que calguin perquè pugui tirar endavant de manera autònoma. La visibilitat l’obtenim fent incidència política, per exemple, en la transformació de les lleis que regulen el suport a persones amb discapacitat intel·lectual adultes, o a l’hora de sensibilitzar les institucions amb les necessitats del col·lectiu. Durant el meu mandat he procurat que se’ns reconegui com a referents entorn de l’assistència en la capacitat jurídica en l’àmbit autonòmic, estatal i europeu.
Per a qui no ens conegui, com definiries qui som i què fem?
Doncs es podria dir que Som – Fundació és una entitat que redueix els obstacles que es troba una persona amb discapacitat intel·lectual en la societat per poder fer la seva vida en la comunitat com qualsevol altre ciutadà o ciutadana. Perquè crec que el grau de discapacitat no depèn de la persona, sinó dels obstacles que li posa la societat.
Som – Fundació fa 36 anys que dona suport a les persones amb discapacitat intel·lectual. Quins serien, per a tu, els moments més destacats de la nostra entitat?
El primer: el grau de professionalitat que ha assolit Som – Fundació en el Tercer Sector. Això ens ha permès guanyar-nos la confiança i el reconeixement de les institucions.
Una altra fita que remarcaria és quan vam entrar a formar part de les federacions europees, com Inclusion Europe o l’EASPD. Això ens ha facilitat avançar-nos als canvis legislatius que venien a Espanya en matèria de discapacitat i, en conseqüència, participar en el procés de la reforma legislativa espanyola i catalana que regula els suports de les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica.
A més a més, la fusió per absorció de la Fundació Terres de Lleida en la nostra entitat a finals de l’any 2022, amb la integració de 109 persones de les comarques de Lleida, ha estat una gran fita per a nosaltres, però també un gran repte.
Parlant de reptes, la reforma legal que elimina la tutela planteja un repte enorme, i no només per a les entitats de suport a la capacitat jurídica…
És un canvi de paradigma que costarà una o dues generacions assimilar-lo. La reforma de la Llei 8/2021 planteja el repte de centrar-nos en les capacitats de les persones, i no pas en la discapacitat, i crear suports adaptats per a cada una d’elles. Nosaltres ja treballàvem així abans de la seva entrada en vigor, però ara cal conscienciar i empoderar les persones que atenem perquè entenguin i demanin aquests suports i, el més important, que els entenguin com a suports.
També hi ha un gran repte per a tot l’estament judicial i notarial, perquè s’ha obert un camp de treball que no està definit. La figura jurídica de la tutela tenia una seguretat jurídica molt clara. Amb la nova llei hi ha la sensació que es perd aquesta seguretat. Així que nosaltres ens estem implicant molt en formacions específiques per a professionals de l’àmbit jurídic.
El sector de l’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual ha experimentat una gran transformació en les últimes dècades. Com l’has viscut?
Nosaltres tenim un fill amb discapacitat intel·lectual, l’Oleguer, que ara en té 33. Abans, els pares i mares fèiem pinya i es creaven entitats per cobrir les necessitats bàsiques entorn de l’atenció dels nostres fills. De fet, així va néixer Som – Fundació. Perquè quan tens un fill amb discapacitat tens la sensació que ets l’únic cas i gràcies a aquest teixit veus que no estàs sol.
Avui la situació ha canviat molt. Les entitats s’han professionalitzat i hem sabut superar els particularismes. S’han unificat serveis i prestacions i hem fet força per implicar les institucions. Això, però, també ha provocat la manca d’implicació de les famílies amb les entitats. Com que ha deixat de ser un problema i s’ha convertit en un servei, cada vegada costa més trobar gent que s’hi vulgui implicar.
“La professionalització del sector ha portat la manca d’implicació de les famílies amb les entitats”
Creus que Espanya, i en concret Catalunya, són capdavanteres en l’atenció a les persones amb discapacitat a nivell europeu?
Tenim aspectes positius i altres a millorar. En l’àmbit de la vida independent i la desinstitucionalització potser anem més avançats que altres països. Però hi ha un aspecte que hem de tenir present i que ens diferencia, que és el concepte de família que tenim als països mediterranis. Aquesta manera de ser ens permet donar un tracte més proper i càlid que, per exemple, els països nòrdics, tot i que ells compten amb més recursos econòmics. Però, en definitiva, crec que les federacions europees han aconseguit crear uns estàndards mínims gràcies a la influència que tenen a Brussel·les, als quals tota Europa haurà de tendir.
Creus que som conscients de l’impacte social de la nostra feina?
No prou. Quan hi penses, t’adones que hem acompanyat multitud de persones amb situacions que ens deixen molt tocats. No tant per la persona com per la motxilla que porta. Nosaltres treballem per alleugerir aquesta càrrega i alliberar-la de les tensions perquè pugui tenir una vida digna. Acabem veient-ne els resultats: la gent està contenta i molts tenen integrada a Som – Fundació com la família pròpia. I això és una feina molt gratificant. Però, com sol passar, no ens concedim aquest reconeixement.