Autor: admin

Carme Sureda, presidenta d’Aprodisca: “Hem evolucionat molt però cal que seguim treballar per trencar prejudicis”

Posted on | by admin

Carme Sureda és l’actual presidenta d’APRODISCA, entitat que treballa per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual, problemàtica de salut mental i/o risc d’exclusió social a la Conca de Barberà, Baix Camp i Tarragonès. Sureda ha estat vinculada a l’entitat des dels seus inicis. De fet, ella va ser una de les mares que fa quaranta anys es van unir, juntament amb altres famílies de la Conca de Barberà, per impulsar APRODISCA i en va ser la gerent des de l’inici i durant trenta anys. Perseverant i tenaç en la lluita pel reconeixement dels drets i de la inclusió laboral en entorns ordinaris de les persones amb discapacitat intel·lectual, Sureda també ha format part de la junta directiva del DINCAT.

Carme, com van ser els inicis d’APRODISCA?

Creem el taller ocupacional perquè teníem alumnes a l’aula d’educació especial que s’havia obert dins d’una escola de Montblanc que estaven a punt de complir la majoria d’edat i ja no podien quedar-s’hi més temps. Teníem clar que havíem de crear un projecte i que no podíem viure de la caritat. Durant aquest procés vaig reunir-me amb el gerent del Taller Àuria Cooperativa SCCL, l’Òscar Miró, i va ser una trobada inspiradora. En vaig sortir convençuda que ho podíem fer i que ens havíem d’organitzar com una empresa. El 1986 vam obrir el taller amb 5 joves i el primer que vam començar a fer van ser unes catifes de llana fetes artesanalment. I per mi és un orgull dir que mai les vam acabar, ni les acabarem! Vam abandonar les catifes perquè vam aconseguir les primeres feines: manipular vestits de nines i després per fer capses de cartó. Jo m’encarregava de portar el material a les empreses i aprofitava aquestes visites per detectar quines altres feines podíem fer. D’aquesta manera vam anar ampliant les comandes.

El projecte del taller el vau començar a gestar en el moment en què s’aprova la LISMI…

Sí, vam començar a treballar-hi en un moment important. El 1982, quan s’aprova la Llei d’integració social dels minusvàlids, jo m’il·lusiono molt. Crec que és una gran llei, molt ben feta, però que malauradament la realitat demostra que ha quedat molt coixa. Des dels inicis, el seu desplegament no s’ha acompanyat dels recursos necessaris. Sincerament, crec que és una llàstima i que si realment s’apliqués tal com en Trias Fargas la va concebre, la realitat de la inserció a l’empresa ordinària de les persones amb discapacitat seria molt diferent de l’actual.

Des dels inicis del taller vas assumir la gerència i ràpidament et vas vincular a la Coordinadora de Tallers de Catalunya…

Sí. Tenia molt clar que ningú vindria a Montblanc, a portar-nos res a la nostra porta i que ens havíem de moure. Cada dimarts a la tarda hi havia una reunió a la coordinadora a Barcelona i jo hi vaig començar a anar com a oient, per aprendre, conèixer, estar al dia i tenir una visió àmplia. Amb el pas del temps m’hi vaig anar implicant més i vaig acabar formant part de la junta directiva. I més tard també de la del Dincat.

Aprodisca comença per la vessant laboral i ha anat creixent per cobrir tots els aspectes de la vida de les persones. Al llarg de tots aquests anys hi ha un moment especialment significatiu?

L’any 1998 és un any important per a la nostra entitat. És l’any en què iniciem el projecte Horizon, amb finançament europeu, que ens permet treballar per a la inserció laboral a l’empresa ordinària. I va ser tot un èxit! De les 25 persones que teníem treballant al centre especial de treball, 8 van aconseguir feina a l’empresa. A més, el projecte també ens va permetre invertir en la formació tant dels nostres professionals com de les persones amb discapacitat i ampliar les nostres instal·lacions. Així per exemple, vam poder reprendre el projecte de la llar residència, que feia temps que teníem aturat després que la pressió d’una comunitat de veïns impedís que compréssim un pis. Finalment, l’any 2000 vam inaugurar la primera llar-residència, a Montblanc.
A més el projecte és un punt d’inflexió perquè a partir d’aquest moment comencem a obrir-nos a persones amb malalties mentals.

Has estat la gerent de l’entitat des de l’inici, durant 30 anys, i ara n’ets la presidenta. Com valores tot el treball dut a terme al llarg d’aquests anys?

Sincerament, els anys de gerent d’APRODISCA m’han passat molt ràpid i he estat molt feliç treballant. Mantinc la il·lusió intacta del primer dia i estic molt orgullosa de veure com s’ha fet gran l’entitat, però també crec que és el resultat lògic de tot el treball i l’esforç realitzat.

Per tu quins són els principals reptes que ara hem d’abordar?

Hem de seguir treballant per eliminar els prejudicis que encara hi ha sobre les persones amb discapacitat. A mi em fa molt feliç veure els progressos a nivell formatiu i maduratiu que fan les persones. També m’emociono cada vegada que aconseguim una inserció a l’empresa ordinària, però hem de seguir fent passos endavant perquè tothom pugui fer el que vulgui, li agradi i el faci sentir feliç, independentment de com sigui. I per assolir una completa inclusió en entorns ordinaris cal més suport, amb la voluntat de les entitats no n’hi ha prou, i evidentment calen més recursos per part de l’administració.

Abans d’acabar m’agradaria aprofitar aquest espai per fer un reconeixement a totes les famílies de l’entitat per la seva col·laboració i suport al llarg de tots aquests anys. També a tot l’equip de professionals que han treballat i treballen a APRODISCA i finalment m’agradaria donar les gràcies a totes les persones que han fet camí amb nosaltres i que ens han donat inspiració i suport.

Jordi Costa, president de Som Fundació: “Les entitats de suport eliminem els obstacles socials perquè la persona amb discapacitat intel·lectual pugui fer la seva vida”

Posted on | by admin

Jordi Costa Molina (Barcelona, 1962) president de Som – Fundació des de l’any 2014, considera que la tasca de les entitats de suport en la capacitat jurídica (conegudes com a entitats tutelars abans de la reforma de la Llei 8/2021) és invisible, poc reconeguda, però alhora molt gratificant quan les persones a qui donen suport senten com millora la seva vida i passen a considerar-les com a família pròpia.

Certament, la feina de les entitats de suport a la capacitat jurídica passa bastant desapercebuda.

Crec que la nostra tasca ha de ser invisible rere el projecte de vida de la persona. Hem de procurar-li els suports que calguin perquè pugui tirar endavant de manera autònoma. La visibilitat l’obtenim fent incidència política, per exemple, en la transformació de les lleis que regulen el suport a persones amb discapacitat intel·lectual adultes, o a l’hora de sensibilitzar les institucions amb les necessitats del col·lectiu. Durant el meu mandat he procurat que se’ns reconegui com a referents entorn de l’assistència en la capacitat jurídica en l’àmbit autonòmic, estatal i europeu.

Per a qui no ens conegui, com definiries qui som i què fem?

Doncs es podria dir que Som – Fundació és una entitat que redueix els obstacles que es troba una persona amb discapacitat intel·lectual en la societat per poder fer la seva vida en la comunitat com qualsevol altre ciutadà o ciutadana. Perquè crec que el grau de discapacitat no depèn de la persona, sinó dels obstacles que li posa la societat.

Som – Fundació fa 36 anys que dona suport a les persones amb discapacitat intel·lectual. Quins serien, per a tu, els moments més destacats de la nostra entitat?

El primer: el grau de professionalitat que ha assolit Som – Fundació en el Tercer Sector. Això ens ha permès guanyar-nos la confiança i el reconeixement de les institucions.
Una altra fita que remarcaria és quan vam entrar a formar part de les federacions europees, com Inclusion Europe o l’EASPD. Això ens ha facilitat avançar-nos als canvis legislatius que venien a Espanya en matèria de discapacitat i, en conseqüència, participar en el procés de la reforma legislativa espanyola i catalana que regula els suports de les persones amb discapacitat en l’exercici de la seva capacitat jurídica.
A més a més, la fusió per absorció de la Fundació Terres de Lleida en la nostra entitat a finals de l’any 2022, amb la integració de 109 persones de les comarques de Lleida, ha estat una gran fita per a nosaltres, però també un gran repte.

Parlant de reptes, la reforma legal que elimina la tutela planteja un repte enorme, i no només per a les entitats de suport a la capacitat jurídica…

És un canvi de paradigma que costarà una o dues generacions assimilar-lo. La reforma de la Llei 8/2021 planteja el repte de centrar-nos en les capacitats de les persones, i no pas en la discapacitat, i crear suports adaptats per a cada una d’elles. Nosaltres ja treballàvem així abans de la seva entrada en vigor, però ara cal conscienciar i empoderar les persones que atenem perquè entenguin i demanin aquests suports i, el més important, que els entenguin com a suports.

També hi ha un gran repte per a tot l’estament judicial i notarial, perquè s’ha obert un camp de treball que no està definit. La figura jurídica de la tutela tenia una seguretat jurídica molt clara. Amb la nova llei hi ha la sensació que es perd aquesta seguretat. Així que nosaltres ens estem implicant molt en formacions específiques per a professionals de l’àmbit jurídic.

El sector de l’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual ha experimentat una gran transformació en les últimes dècades. Com l’has viscut?

Nosaltres tenim un fill amb discapacitat intel·lectual, l’Oleguer, que ara en té 33. Abans, els pares i mares fèiem pinya i es creaven entitats per cobrir les necessitats bàsiques entorn de l’atenció dels nostres fills. De fet, així va néixer Som – Fundació. Perquè quan tens un fill amb discapacitat tens la sensació que ets l’únic cas i gràcies a aquest teixit veus que no estàs sol.

Avui la situació ha canviat molt. Les entitats s’han professionalitzat i hem sabut superar els particularismes. S’han unificat serveis i prestacions i hem fet força per implicar les institucions. Això, però, també ha provocat la manca d’implicació de les famílies amb les entitats. Com que ha deixat de ser un problema i s’ha convertit en un servei, cada vegada costa més trobar gent que s’hi vulgui implicar.

“La professionalització del sector ha portat la manca d’implicació de les famílies amb les entitats”

Creus que Espanya, i en concret Catalunya, són capdavanteres en l’atenció a les persones amb discapacitat a nivell europeu?

Tenim aspectes positius i altres a millorar. En l’àmbit de la vida independent i la desinstitucionalització potser anem més avançats que altres països. Però hi ha un aspecte que hem de tenir present i que ens diferencia, que és el concepte de família que tenim als països mediterranis. Aquesta manera de ser ens permet donar un tracte més proper i càlid que, per exemple, els països nòrdics, tot i que ells compten amb més recursos econòmics. Però, en definitiva, crec que les federacions europees han aconseguit crear uns estàndards mínims gràcies a la influència que tenen a Brussel·les, als quals tota Europa haurà de tendir.

Creus que som conscients de l’impacte social de la nostra feina?

No prou. Quan hi penses, t’adones que hem acompanyat multitud de persones amb situacions que ens deixen molt tocats. No tant per la persona com per la motxilla que porta. Nosaltres treballem per alleugerir aquesta càrrega i alliberar-la de les tensions perquè pugui tenir una vida digna. Acabem veient-ne els resultats: la gent està contenta i molts tenen integrada a Som – Fundació com la família pròpia. I això és una feina molt gratificant. Però, com sol passar, no ens concedim aquest reconeixement.

Amèlia Clara, presidenta i cofundadora de Femarec: “Els serveis que fan les persones amb discapacitat intel·lectual són de qualitat, eficaços i competitius”

Posted on | by admin

L’Amèlia Clara, presidenta i cofundadora de la cooperativa Femarec, ens explica com van ser els inicis, la trajectòria i les fites assolides per l’entitat que recentment ha fet trenta anys. Una història que s’iniciava el 1991 en un petit local del barri de Gràcia de Barcelona sense més recursos i eines que una il·lusió extraordinària i la convicció que un futur millor per a les persones en risc d’exclusió era possible.

Femarec és una entitat d’acció social que treballa des del 1991 per la inserció social, laboral i cultural de col·lectius en risc d’exclusió, atenent les persones en els àmbits d’orientació laboral, millora de l’ocupabilitat, atenció psicològica i assistencial, formació ocupacional, formació continuada a professionals, Centre de Dia de Salut Mental, Centre Especial de Treball, serveis a les empreses, activitats culturals i de lleure, prelaboral i projectes socials i d’intercanvi d’experiències.

Perquè veu crear la cooperativa Femarec i quins objectius tenia?

Doncs mira, érem molt joves i molt idealistes, de fet, el que volíem era canviar el món. Les tres companyes que vam crear Femarec proveníem ja del sector, havíem treballat en tallers ocupacionals i teníem experiència en l’ús del treball com a eina terapèutica d’inserció, però crèiem que aquella pràctica es quedava a mig camí envers la plena normalització de la presència i el reconeixement de les capacitats i els drets de les persones en risc d’exclusió i en concret, amb les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats. Les feines que sovint es duien a terme en aquest tallers eren de molt baixa qualificació, amb poca o nul·la interacció amb la resta de la societat i no els proporcionaven recursos per viure independentment ni oportunitats de creixement personal. Calia anar més enllà, calia trobar vies d’ocupació noves i amb valor afegit que permetessin realment a aquestes persones emancipar-se i viure amb plenitud les seves vides i alhora, reivindicar la seva presència a la societat com a agents productius i proveïdors de serveis i valors positius.

Vam estar estudiant intensament el mercat laboral d’aleshores, estem parlant de primers dels noranta, el 1991, quan creem la cooperativa. En aquell moment s’iniciava a casa nostra una incipient política de preservació del medi ambient i de seguida vam tenir clar que aquest àmbit oferia moltes possibilitats al nostre projecte. Era un sector absolutament nou, carregat de valors positius i amb unes perspectives de creixement enormes. El fet, però, de ser tan nou feia que no hi hagués referents i a penes legislació a casa nostra, així que vam haver d’anar-los a buscar a fora, a d’altres països que ens duien anys d’avantatge en aquest sentit, en concret a Alemanya i Països Baixos i així és com vam fer els nostres primers passos i bastir el nostre projecte d’inserció laboral sota l’eslògan “Una acció ambiental socialment útil”. El 1992 vam dissenyar una Formació Ocupacional específica i vam impartir els primers cursos per formar als primers treballadors usuaris i el 1993 posàvem ja en marxa el nostre Centre Especial de Treball (CET), orientat principalment a la recollida selectiva i gestió de residus. Justament ara en celebrem el 30è aniversari.

Des d’aleshores, totes les activitats productives que hem desenvolupat des del nostre CET han anat sempre en la línia de la cura mediambiental perquè entenem que un projecte és més beneficiós per al conjunt de la societat si resol alhora més d’una problemàtica. I d’aquesta manera, ens vam trobar posant en pràctica una estratègia desconeguda llavors però que avui es coneix com economia circular o verda. Treballàvem per una convivència sostenible entre el desenvolupament econòmic, la preservació del medi ambient i la inserció sociolaboral de les persones en risc d’exclusió a través d’activitats productives alineades amb les 4Rs de l’ecologia: reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar.

Amb quines dificultats us heu hagut d’enfrontar per dur-lo a terme?

Bé, les dificultats han estat moltes, incomprensió, manca de recursos, supeditació als va i ve polítics… Malgrat tot, sempre hem tingut clar que els entrebancs que ens anàvem trobant en el camí no havien de ser percebuts com a dificultats insalvables sinó com a oportunitats d’aprenentatge que ens obrissin noves portes i vies per explorar i per fer-nos més resilients. En resum, aconseguir convertir les dificultats en oportunitats.

Per posar un exemple, quan després d’algun ensurt vam entendre que no podíem arriscar-nos a fer dependre tot el nostre projecte i les persones que ateníem exclusivament de les aportacions publiques, que de sobte podien acabar-se i deixar-nos en una situació crítica, vam idear la creació de la Fundació Femarec.

Era el 1997 i teníem el convenciment que calia implicar el món empresarial i productiu en la tasca d’inserció sociolaboral de les persones amb més dificultats. Els havíem de fer entendre que els sectors més afavorits de la societat tenien el deure de retornar-li una part dels beneficis que n’havien obtingut. En aquell moment també estàvem innovant sense ser-ne conscients. Vam formular una cosa que llavors nosaltres vam anomenar solidaritat responsable i que ara es coneix com a Responsabilitat Social Corporativa i que ha esdevingut part important de la política d’imatge de tota corporació o empresa mitjana o gran.

Doncs d’aquesta manera, vam aconseguir aglutinar un primer grups d’entitats molt destacades del teixit empresarial de casa nostra que havien de servir alhora, de corretja de transmissió exemplaritzant envers la resta. En aquesta tasca voldria destacar la figura d’en Pere Duran Farell, una personalitat extraordinària que de seguida ens va obrir les portes de bat a bat i mercès a la seva convicció i entrega va fer-ho possible.

Així hem obtingut oportunitats productives per al nostre CET, recursos i sobretot, un canvi de percepció social, el reconeixement de que els serveis que duen a terme les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats són de qualitat, eficaços, competitius i carregats de valors positius.

I el futur?

El futur serà allò que aconseguim impulsar en el present. I actualment estem molt implicades en pal·liar les conseqüències que comporta l’envelliment prematur que hem observat que experimenta majoritàriament la població que atenem. Un factor d’èxit de la societat és haver aconseguit perllongar de manera notable l’esperança de vida d’aquestes persones. Aquesta dada és òbviament extraordinàriament positiva però ens enfronta a nous reptes que hem de ser capaces, entre totes, d’encarar correctament per tal de que aquest èxit no s’acabi girant en contra de les pròpies persones.

Com deia, aquestes persones pateixen un envelliment prematur, situació que en molts casos els impedeix seguir desenvolupant les tasques productives que duien a terme fins al moment. Alhora, i com a complicació afegida a les seves pròpies dificultats, també s’estan convertint, sobretot les dones, en les cuidadores de familiars molts més grans que elles i molt depenents. Això ens aboca a un debat en profunditat d’aquests situació i en el que s’hi han d’implicar tots els sectors; l’administració, les entitats i el teixit productiu. Aquestes persones tenen dret, com tothom, a un descans feliç i protegit quan arriba al final de la seva vida productiva, i no pot ser que condicionants socioeconòmics els aboquin a una precarietat, estrès i infelicitat que no mereixen.

En aquest sentit i des de la nostra parcel·la d’activitat, treballem per perllongar la seva vida laboral cercant noves vies productives amb menys exigència física però amb alt valor afegit, com per exemple, la revisió i certificació de continguts en termes de Lectura Fàcil, i també batallem perquè tinguin dret a unes jubilacions avançades sense penalització i dignes, que els permetin viure sense precarietat el seu darrer tram de vida.

També m’agradaria afegir que ens faria molta il·lusió aconseguir la normalització de la presència de les persones amb discapacitat en el món de la creació artística professional. És un aspecte poc analitzat però és un dels àmbits en els que més exclusió existeix i en el que cal incidir més per eliminar estigmes i tabús. El potencial creatiu d’aquestes persones és enorme i, si valorem una peça artística pel seu poder transformador, no hi ha dubte que les seves propostes ho són.

En resum, hem de seguir afrontant els nous reptes amb la mateixa mentalitat de sempre i sense perdre l’objectiu inicial que és el benestar i la dignitat de les persones en risc d’exclusió. Que puguin desplegar tota la seva capacitat i creativitat, sense frens ni tabús, amb el convenciment que són una font extraordinària de valors positius. Una societat que respecta i promou una vida digna per aquestes persones és segur una societat més sana, solidaria, tolerant i amb un major respecte per la diversitat.

Per acabar, que valoraries més de tota aquesta trajectòria i la feina feta en aquests anys?

Doncs mira, no són ni les xifres, ni les quantitats, ni el volum de feina, ni els projectes que hem pogut desenvolupar en tots aquests anys el que em fa sentir més satisfacció. Allò que em fa sentir més bé amb mi mateixa és quan veig que un client important ens audita la producció que li fem i ens la valora de forma extraordinària, millor que altres empreses ordinàries que competeixen en pla d’igualtat amb nosaltres i en conseqüència, continua mantenint la confiança en el nostres serveis.

I em fa sentir bé perquè aquests serveis els duen a terme un equip extraordinari de persones, amb una situació personal complexa i amb unes dificultats que a priori, ja sigui fa un, deu, vint o més anys, quan van començar a treballar amb nosaltres, els feien tenir unes expectatives de futur molt incertes i preocupants i ara, en canvi, han pogut desenvolupar-se i emancipar-se. En molts casos han format parelles, tenen una vida social i afectuosa molt plena. Tenen un habitatge digne, fins i tot hi ha qui té cotxe. Organitzen vacances, tenen somnis de futur… i en molts casos, els realitzen.

Això és extraordinari i omple molt i en definitiva, és el que dona sentit i forces per afrontar el que sigui i seguir endavant malgrat totes les dificultats.

Joan Madaula, president de CIPO: “El model d’atenció ha passat d’un purament assistencial a un on els drets de les persones se situen al centre”

Posted on | by admin

Avançar cap a una societat inclusiva, accessible i respectuosa amb la diversitat, en la qual totes les persones puguin gaudir de la màxima autonomia personal possible i ser protagonistes del seu propi projecte de vida com a ciutadans de ple dret. Aquesta és la visió que impregna la història recent de CIPO, cooperativa sense afany de lucre ubicada a Sabadell, que, des de fa més de mig segle, treballa per la integració sociolaboral de persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental. Des del 2019, la presidència de l’entitat recau en Joan Madaula, qui va entrar en contacte amb CIPO a través de voluntariat uns anys abans. Encara avui, un cop al mes, imparteix el seu taller Rodamons al Centre Ocupacional.

La creació de CIPO també va sorgir de voluntaris i voluntàries…

Sí, en realitat van ser les mateixes famílies que, el 1968, volien oferir una sortida laboral als seus fills i filles amb discapacitat intel·lectual quan acabaven l’etapa escolar. En aquella època, no només a Sabadell es va produir aquest fenomen, sinó que es va replicar a moltes altres localitats del país. El 50è aniversari de Dincat és una nova oportunitat per fer un reconeixement a la tenacitat i a l’esforç de tots aquells pares i mares que van lluitar per dignificar les vides dels seus familiars. Van haver de superar molts obstacles pràcticament sols, ja que el suport de les administracions públiques era inexistent, i sobretot, lluitar contra la ignorància i el menyspreu de bona part de la societat.
Durant els cinquanta-cinc anys d’existència de la nostra entitat, com en totes les històries, hi ha hagut moments de llum i d’ombres, però el compromís de l’equip professional, de les famílies i de la ciutadania han fet que se superessin els entrebancs que hem trobat al camí.

Com va començar aquest camí?

En una primera etapa, l’evolució i la direcció de l’entitat va anar molt lligada, en bona part, a l’esforç i a la implicació dels professionals, famílies i ciutadania i al compromís, sovint poc ferm i insuficient, de les administracions.
Es va optar per un model basat en la recerca d’oportunitats laborals, a vegades compartides amb altres entitats. Aquestes oportunitats, però, eren de poc valor afegit i molt intensives en mà d’obra. La gestió es guiava més per la bona voluntat de l’equip directiu i dels nostres clients que no pas en una visió de futur, professionalitzada i innovadora.
En aquest escenari, apareixia una Administració Pública que no oferia d’una forma ferma i integral el suport necessari a la real integració sociolaboral del col·lectiu. De fet, les entitats del sector denunciem l’infrafinançament, que s’ha convertit en crònic, des de fa anys, el qual no ha permès el nivell d’excel·lència pel que fa a l’atenció i a la inserció que es mereixen les persones que atenem.

Quines accions concretes pot fer l’Administració per reafirmar el seu suport?

Les entitats tenim molt recorregut a fer en l’atenció a les persones amb discapacitat, però sense el compromís de les administracions, i en un context econòmic complicat, cada vegada és més difícil trobar els recursos necessaris per desenvolupar la nostra tasca. Hem de ser insistents amb aspectes tan bàsics com que es compleixi la legislació pertinent, la qual no suposa esmerçar més diners públics: destinar un 10% de la contractació pública a entitats que treballen amb col·lectius d’especials dificultats i que a les seves plantilles hi hagi una contractació directa de personal amb discapacitat del 10%.
En aquests moments de transformació, també hem d’exigir a l’Administració la revisió i l’actualització de la cartera de serveis per tal que sigui més flexible i s’ajusti més a les necessitats reals de les persones usuàries i les seves famílies.

Quina és la direcció que pren ara l’entitat?

Per poder mantenir la sostenibilitat i viabilitat de la nostra entitat ens trobem en una fase de transformació necessària per adaptar-nos a l’escenari actual i encarar nous reptes de futur. Pel que fa al model d’atenció, s’ha passat d’un purament assistencial a un on els drets de les persones se situen al centre. I de la mateixa manera que ho fem nosaltres, també cal que l’Administració adapti la seva cartera de serveis a aquesta nova realitat.

Actualment, quins reptes principals afronta l’entitat?

Suposo que no només la nostra entitat, sinó totes les que treballem amb aquest col·lectiu: cal crear nous recursos i suports per donar resposta a les noves necessitats que apareixen davant l’envelliment d’usuaris i usuàries i les seves famílies.
Si ens centrem en CIPO, el nostre nou Pla estratègic 2023-2026 contempla reptes tan importants com l’aposta per la innovació i la digitalització, la formació dual, l’increment del valor afegit de les nostres activitats productives, el treball en xarxa, la inserció laboral en l’empresa ordinària, la creació de noves places residencials per reduir les llargues llistes d’espera que hi ha per accedir a aquest servei i la captació de fons.

Josep Manuel Suàrez, president de la Fundació Privada Atendis: “Atendis busca espai per a créixer”

Posted on | by admin

La Fundació Privada Atendis és una entitat social pionera en l’atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual, més enllà de la ciutat de Sabadell, a nivell de tot Catalunya. Les persones que atenen, així com tot l’equip humà que conforma l’entitat han estat, són i seran el motor i l’engranatge amb la voluntat i objectiu de millorar la qualitat de vida de les persones ateses.

L’habitatge i la inserció laboral de persones amb discapacitat intel·lectual són les dues grans especialitzacions de la Fundació Privada Atendis, una entitat social pionera en l’atenció de les persones amb discapacitat intel·lectual que neix el 1963, més enllà de la ciutat de Sabadell, en l’àmbit de tot Catalunya. I recentment han detectat un problema que va in crescendo: la necessitat d’habitatge per a persones amb aquesta discapacitat. Les quatre residències d’Atendis i el centre de dia tenen capacitat per a 181 persones. I la llista d’espera al Vallès és elevada: hi ha 260 persones amb discapacitat intel·lectual esperant a accedir a una llar residència i 139, a un centre residencial.

La celebració del 60è aniversari convida a reflexionar i fer anàlisi… com valores l’evolució d’Atendis després de tants anys?

L’entitat és una fita de la societat civil. Cal remarcar que l’associació la van crear unes famílies de Sabadell fa 60 anys que van tenir la necessitat de crear una escola per a atendre els seus fills i filles que tenien una discapacitat determinada i aquest va ser l’origen… Unes famílies i un pediatre de la ciutat que els va donar suport. Van començar amb una escola, després una altra, més endavant van pensar en la necessitat de disposar de residències, un llarg etcètera. Una sèrie de fites que s’han anat marcant i superant fins el dia d’avui, demostrant persistència, força desig i ganes, de tot un equip de persones (professionals, famílies), fent realitat el que tenim avui.

Parla’m d’algunes de les fites aconseguides…

Sempre hem anat actuant traient el màxim profit del que teníem. Les residències del moment (Casal Can Rull i Arimon) que en el seu moment eren imprescindibles, en un determinat moment es feien petites i ja no reunien les condicions que es requerien. Així és com neix la necessitat de construir un nou espai; La Carena a Can Roqueta. Un edifici eficient, pioner i construït pensat a ser una CASA; intentant plasmar que és la casa de la persona.

Aquesta és una de les fites més importants que s’han assolit i d’aquesta, ja fa 12 anys. I Atendis vol anar més enllà i vol créixer. I ho vol fer ser conscient i tenint el coneixement de les necessitats del sector, sobretot pel que es refereix a serveis especialitzats en trastorns de conducta. Manquen espais a nivell de país i una vegada més, estem disposats a embarcar-nos i ampliar els nostres serveis residencials. Ens trobem des de fa temps negociant ja amb les administracions públiques, concretament amb l’Ajuntament de Sabadell, per la cessió d’un espai públic, disposats de nou a endeutar-nos per a poder tirar endavant la inversió de la construcció de l’edifici.

Amb quines barreres us trobeu per desenvolupar aquests projectes i garantir el dret a l’habitatge de les persones amb discapacitat, així com de la importància de tenir un lloc de treball?

Les barreres són principalment el finançament. I mira, que l’entitat està disposada a endeutar-se per créixer i per a dur a terme la inversió. Les inversions i altres despeses, com l’increment de l’energia i de costos en general, estem disposats a córrer el risc i la Generalitat ha de ser conscient i ha de poder augmentar El nostre sector i les nosaltres entitats, amb el voluntariat hi ha prou, no podem funcionar. Tot l’equip de gestió, inclòs el Patronat, les famílies actuen amb solidaritat, però l’esforç de tothom.

S’haurien d’avançar a les situacions o si més no al costat i ser conscients del que es fa des de les entitats. Fa falta el suport de l’administració, ja que en definitiva, estem suplint un servei que hauria de dur a terme l’administració pública. És un sistema que funciona, però on es requereix, sense cap mena de dubte, anar de la mà i compartir objectius. Demanem el seu suport continuat!

Com valores el seu compromís. El veus real?

El compromís per la seva part hi és, ja que tenen una visió de futur de 4 anys, tot i que a vegades falta una visió més àmplia i potser manca una planificació a mitjà o llarg termini. L’administració no és ràpida i les coses han de passar uns processos que impliquen mesos i inclús anys. Nosaltres, des de fa 4 anys estem buscant solucions on poder construir aquesta residència i encara continuem encallats. I això que ens consta que la voluntat política sí que hi és, vull pensar que hi és, però falta que la maquinària burocràtica tremenda que hi ha a l’administració funcioni i doni resultats.

Hem parlat de fites, però teniu encara, com tot el sector, molts reptes al davant… parla’m dels principals.

Jo penso que DINCAT en aquest cas i després de 50 anys està fent una tasca molt important que aglutina un percentatge molt elevat de les entitats socials que atenen persones amb discapacitat intel·lectual. Malauradament, no som, però, al capdamunt de les qüestions principals de les administracions, sinó que sempre acostumen a passar per davant qüestions de Salut i Ensenyament. No acaben d’adonar-se que funcionem a base de desgast. Ens sentim menystinguts i vull pensar que ara que el conseller és en Çarles Campuzano, qui havia estat director General de Dincat, tindrem l’oportunitat a través de la Conselleria de Drets Socials es faci una actualització dels concerts i de les subvencions i que ens valorin pel que fem i el que som. Hem arribat on hem arribat, Atendis i DINCAT com a Federació, amb molt d’esforç per part de totes les parts que conformen les entitats. I ens cal un suport clar de la Generalitat i l’Administració. L’administració s’ha d’arremangar i posar-se les piles.

Quin és el vostre repte principal?

El nostre principal repte és trobar un nou espai per créixer i oferir aquest espai”. Busquem un terreny municipal que l’Ajuntament els pugui cedir per a construir més places residencials, un equipament que sortiria de la butxaca de l’entitat. Després, serà la Generalitat qui hauria de finançar aquestes places. La Inserció Laboral és una altra de les altres grans potes de la Fundació amb el servei Taina, que es va crear fa 32 anys (1991). Una vuitantena de persones amb una lleu discapacitat, cada any, passen per aquest servei, a la cerca d’una feina. La inserció laboral que aconseguim és molt elevada. La principal feina del servei és formar, convèncer empreses i fer un seguiment i orientació del professional. Generalment, funciona.

Creus que l’administració està prou conscienciada i coneix com cal la realitat del sector i del col·lectiu? I concretament d’Atendis? Què els demanaries?

Menys paraules i més fets. Estem acostumats a treballar a curt termini perquè no parem de canviar de govern i de consellers. Saber la necessitat que té el tercer Sector amb planificació i a llarg termini és el repte i la feina que realment tenim a nivell de país, administracions i societat i arribar a eliminar totes les llistes d’espera. Aquesta entrevista és una bona oportunitat per donar a conèixer l’entitat, parlar de grans fites assolides, l’evolució/transformació del sector, anècdotes viscudes al llarg dels anys, reptes pendents…

Glòria Canals, presidenta d’Aura Fundació: “Ens mou la il·lusió d’ajudar a aconseguir una societat inclusiva on les persones amb discapacitat intel·lectual en formin part activa”

Posted on | by admin

Entrevistem a Glòria Canals Sans, presidenta i fundadora d’Aura Fundació, presidenta de Down Catalunya i membre de la junta directiva de Dincat. 

Com ha evolucionat Aura Fundació en la promoció del Treball amb Suport a Catalunya i quins han estat els resultats destacats?

Des dels inicis, Aura Fundació ha estat pionera en la implantació de la metodologia de Treball amb Suport a Catalunya. Amb el programa d’aprenentatge de vida autònoma (Habitat) i pisos en suport, hem donat suport als participants perquè puguin assolir la independència i tenir una llar pròpia. A través de formacions continuades, hem promocionat el seu desenvolupament laboral i personal. Hem jugat un paper clau en el desenvolupament del protocol marc del Treball amb Suport a Catalunya el 2009, establint les bases per a l’aplicació d’aquesta metodologia. Com a membres fundadors de l’Associació Catalana del Treball amb Suport (ACTAS) i membres actius de l’Associació Espanyola Treball amb Suport (AESE) i European Union of Supported Employment (EUSE), hem col·laborat amb altres entitats per millorar les oportunitats laborals de les persones amb discapacitat.

A data d’avui, atenem 361 persones amb discapacitat intel·lectual, més del 90% integrades en empreses ordinàries i ja són 476 contractes signats al llarg de la nostra història. Això demostra que les persones amb discapacitat tenen el potencial per ser treballadores responsables i dedicades. La nostra evolució en la promoció del Treball amb Suport reflecteix el nostre compromís en aconseguir la inclusió plena de les persones amb discapacitat intel·lectual. Continuarem treballant per millorar les oportunitats i resultats en aquest àmbit, amb la determinació de contribuir al desenvolupament personal i professional de les persones amb discapacitat.

Durant els teus anys d’experiència des de la creació d’Aura el 1989, segur que tens moltes històries, pots compartir alguna anècdota o experiència significativa que hagi deixat una empremta en la teva tasca?

Una de les nostres participants, la Rosa, una noia amb síndrome de Down, ens va dir un dia a la feina: “És la primera vegada que em tracten i em sento com si fos ‘normal’ o com si no tingués síndrome de Down”. Aquesta frase ens va impactar profundament, ja que reflecteix l’impacte positiu que pot tenir el treball inclusiu en l’autoestima i la percepció de nosaltres mateixos.

Una altra experiència commovedora molt recent va ser quan un director d’una empresa, després de tenir un grup de 5 participants en pràctiques, ens va preguntar quin d’ells els costaria més trobar feina. Li vam mencionar en Raimon, qui té importants dificultats a causa de la seva discapacitat intel·lectual i autisme. El director va respondre dient: “Doncs a ell el contractem”. En Raimon està treballant en aquesta empresa des de fa més d’un any, demostrant que amb el suport adequat, les persones amb discapacitat poden desenvolupar-se amb èxit en el món laboral.

Quins projectes o iniciatives destacades ha dut a terme Aura Fundació en col·laboració amb la Federació DINCAT per promoure la igualtat d’oportunitats?

Aura Fundació i DINCAT han treballat conjuntament per aconseguir que les persones amb DI tinguin els seus drets reconeguts i garantits segons la Convenció de les Nacions Unides: AURA ha estat activament present en les trobades d’autogestors organitzades per DINCAT, fomentant la participació i l’autonomia de les persones amb DI. L’equip professional d’Aura Fundació ha aprofitat les formacions continuades organitzades per DINCAT per enriquir els seus coneixements i millorar les seves pràctiques envers les persones amb DI.

DINCAT i Aura Fundació han desenvolupat el programa online adaptat cognitivament anomenat “Capacit@”, una iniciativa de formacions en línia adaptada a les necessitats del col·lectiu de persones amb DI. Col·laboració estreta amb DINCAT: Aura Fundació i DINCAT han mantingut una relació estreta des dels inicis de la Federació, i actualment, la presidenta i fundadora d’Aura Fundació és membre de la junta com a representant territorial a l’Ajuntament de Barcelona.

Quins han estat els grans èxits assolits per Aura Fundació durant la seva trajectòria en el suport a les persones amb discapacitat intel·lectual?

Des del nostre inici, Aura Fundació ha aconseguit importants èxits en el suport a les persones amb discapacitat intel·lectual. Un dels primers grans èxits va ser aconseguir contractes laborals per a les primeres vuit persones l’any 1989, marcant un pas significatiu cap a la plena integració laboral al nostre país. Avui dia, comptem amb més de 475 contractes acumulats, evidenciant el nostre compromís amb la inclusió laboral.

Al llarg de la nostra trajectòria, hem rebut reconeixements destacats a nivell internacional, com ara ser reconeguts com a pioners en el “Treball amb Suport” a Europa per les Nacions Unides (ONU) a Nova York i Ginebra. A més, hem estat guardonats amb el Premi ‘World Down Syndrome Day 2019’ en el Congrés Mundial de la Síndrome de Down (WDSC) a Dubai en el 2020.

Recentment, hem rebut el reconeixement dels Premios Solidarios Grupo Social ONCE Catalunya 2022, que ens honoren per la nostra tasca en la promoció de la inclusió de les persones amb discapacitat. També, el Plenari del Consell Municipal ens ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona en l’any 2023, un reconeixement que ens enorgulleix i que destaca el nostre compromís amb la ciutat i les persones amb discapacitat.

Aquests premis i reconeixements reafirmen la qualitat i l’impacte del treball d’AURA, i ens motiven a continuar treballant amb passió i dedicació per aconseguir una societat més inclusiva i justa per a tothom.

Quantes persones amb discapacitat intel·lectual s’han integrat laboralment en la societat a través dels programes i esforços de la Fundació Aura i quin impacte ha tingut aquesta integració en les seves vides?

Gràcies als programes i esforços d’Aura Fundació, al llarg de 33 anys més de 400 persones amb discapacitat intel·lectual s’han integrat laboralment en la societat. Aquesta integració ha tingut un impacte significatiu en les seves vides.

A través d’aquesta oportunitat laboral, aquestes persones han pogut demostrar les seves capacitats i habilitats, evidenciant que són persones responsables, treballadores i amb les mateixes il·lusions que tothom. Han millorat la seva autonomia, autoestima i sentit de pertinença a la societat. A més, la integració laboral ha ajudat a desafiar estigmes i prejudicis, promovent una visió més inclusiva i igualitària de la diversitat en la societat.

Considerant els reptes actuals en la inclusió de les persones amb discapacitat, quins són els reptes principals als quals s’enfronta la Fundació Aura i com s’estan abordant?

• Manca de continuïtat en el finançament públic per al Treball amb Suport: Un dels principals reptes és la falta de finançament adequat i continuat per a les iniciatives de treball amb suport. La fundació està treballant per promoure la importància d’aquest finançament i defensar els recursos necessaris per a garantir la sostenibilitat dels programes.
• Jubilació de qualitat: Garantir una jubilació de qualitat per a les persones amb discapacitat és un altre desafiament. La fundació està treballant per crear i promoure programes i serveis que ofereixin alternatives significatives per a aquelles persones que ja no poden treballar, per tal de garantir la seva inclusió i benestar durant aquesta etapa de la vida.
• Acompanyament de nous perfils de discapacitat intel·lectual: la importància d’acompanyar i adaptar-se als nous perfils de discapacitat intel·lectual, com ara la intel·ligència limitada, la salut mental i els trastorns de l’espectre autista (TEA). AURA està treballant per desenvolupar programes i serveis específics que s’adaptin a les necessitats d’aquests perfils i promoure la seva inclusió plena a la societat.

Mitjançant l’enfrontament d’aquests reptes i l’adopció de mesures adequades, Aura Fundació busca seguir impulsant la inclusió i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat.

 

María José Alepuz, directora de la Fundació Portolà: “Creiem fermament que tota persona és capaç de treballar, si n’analitzen les seves potencialitats i se la motiva adequadament”

Posted on | by admin

María José Alepuz és directora de la Fundació Portolà des de fa més de 20 anys. Sempre ha centrat la seva carrera professional en el tercer sector, participant en projectes desenvolupats per organismes internacionals, nacionals o entitats no lucratives. Al llarg de tots aquests anys, ha vist com ha anat canviant el sector, adaptant-se a les noves realitats i sobretot marcant com un gran objectiu la professionalització.

Actualment, i des de fa més de 20 anys, ets directora de la Fundació Portolà. Quins són els objectius pels quals vetlla la Fundació? En què ajuda la Fundació a la societat?

La missió de la Fundació Portolà és la inserció social i laboral de les persones amb disCapacitat intel·lectual i/o trastorn mental, per tal que aconsegueixin la seva màxima autonomia. Per això, creem i mantenim llocs de treball per aquest col·lectiu, millorem la seva formació professional i donem suport social als treballadors i al seu entorn familiar. Ens hem especialitzat en l’aspecte laboral de la inserció: som un Centre Especial de Treball. Creiem fermament que tota persona és capaç de treballar, si n’analitzen les seves potencialitats i se la motiva adequadament, rebent a canvi un salari digne.

Des dels teus inicis en el sector, què creus que ha canviat fins el dia d’avui?

Crec que el sector ha evolucionat molt a escala de professionalització. Quan vaig entrar en aquest àmbit fa 20 anys, em va impactar que hi havia molt bona voluntat, però mancava una visió d’eficiència i de millora de sistemes d’organització i de les competències dels professionals. Actualment, crec que es té clar que formem part del Tercer Sector, que la nostra prioritat és aconseguir resultats socials, i que hem de treballar la qualitat i la millora constant.

De tots aquests anys, hi ha cap fet que hagi marcat la trajectòria de la Fundació Portolà?

Tot i que la Fundació Portolà es va crear a finals dels anys 80, no és fins a mitjans dels anys 90 que es produeix un creixement notable en el nombre de treballadors. A poc a poc es van anar creant nous serveis per a poder oferir treball a persones amb disCapacitat intel·lectual amb diferents habilitats: jardineria, neteja, manipulats -industrials o artesanals- i confecció.

Un dels últims fets més importants per la Fundació ha estat el trasllat a la nova seu a Sant Feliu de Llobregat a finals de 2021. Unes noves instal·lacions adaptades a les necessitats actuals de la Fundació, que actualment acullen 150 treballadors, i amb perspectiva de creixement.

Tampoc podem oblidar l’evolució de l’entorn legal i dels impulsos que han generat per posar en valor els nostres projectes socials. Parlem des de l’antiga LISMI, i la seva evolució fins a l’actual LGD, a totes les tendències i normatives en matèria social i ambiental (RSC, ESG, etc.).

Ara has comentat el tema de la legislació. Ha evolucionat molt? Us sentiu còmodes amb la legislació actual?

La legislació ha evolucionat en el sentit més ampli de la paraula. Com a CET també hem de complir i aplicar les indicacions en matèria de PRL, tractament de dades, normativa fiscal o laboral, per citar només unes quantes, com ho fa qualsevol empresa.

Si revisem la legislació més vinculada al nostre sector, l’evolució és evident i pensem que en sentit positiu. Posaré tres exemples. Primer, l’actual LGD (Llei General de la Discapacitat) suposa un avanç des de la LISMI. Segon, la Llei d’Informe d’Estats no Financers (vinculada al criteri ESG) que vol impulsar l’activitat amb impacte positiu ambiental i social de les empreses. Tercer, de forma global, lleis i normatives que reconeixen els drets de les persones amb discapacitat.

També és important remarcar la Llei de Contractació del Sector Públic (LCSP) que a través de la clàusula social suposa una gran oportunitat per a les entitats socials a accedir a noves contractacions de serveis. El gran repte del nostre sector és aconseguir que els diversos actors compleixin les normatives que hem citat: LGD, ESG, LCSP i d’altres.

A la Fundació Portolà, com us plantegeu el futur de l’entitat i del sector?

A Portolà sempre tenim el focus posat en els nostres beneficiaris, persones amb disCapacitat intel·lectual i/o trastorn mental i el mercat. Primer de tot, i en sintonia amb la nostra visió, més vàlida que mai, volem ser una entitat referent en bones pràctiques, qualitat i innovació en integració social i laboral de persones amb disCapacitat d’especials dificultats. Volem estar presents en iniciatives i projectes que avancin en aquesta direcció.

Si mirem al mercat, el nostre propòsit és ajudar les empreses a desenvolupar la seva dimensió més social, solidària, sostenible i de compromís amb la comunitat. Som molt sensibles a tot allò relacionat amb la RSC, els ODS (en el nostre cas el treball digne – ODS8 –, reducció de les desigualtats – ODS10 – i consum i producció responsable – ODS12 –) i els criteris ESG (medi ambient, impacte social i bon govern). Tenim molt presents les tendències de la digitalització i la sostenibilitat. Per això, en el darrer any hem iniciat projectes vinculats a la jardineria sostenible i els processos circulars i seguim oberts a futures propostes en l’àmbit de la innovació.

Per acabar, una reflexió: pensem que el sector ha d’avançar en la direcció de la professionalització, les tendències citades i les aliances.

Ramon Ribera, president d’Esclat Grup Social: “En aquests 40 anys, s’han fet avenços, però encara anem molt mancats perquè hi hagi una inclusió efectiva”

Posted on | by admin

En Ramon Ribera i Lluvià fa més de trenta-cinc anys que està vinculat amb Esclat Grup Social, i des d’en fa quatre, n’és el president. És pare de la Cristina, una noia amb paràlisi cerebral que actualment viu a la Residència Esclat Marina, tot i que va començar des de ben petita a l’escola Esclat.

Quin va ser el teu primer contacte amb Esclat? Com vas conèixer l’entitat?
Vam conèixer Esclat per recomanació del Doctor Ponces del Centre Pilot. Ens va dir que era el lloc on la nostra filla estaria més ben tractada i cuidada. Al principi, la Cristina anava a un altre centre, però quan tenia 8 o 9 anys va començar al centre Esclat que estava situat en una torreta del Carrer Anglesola.

Quan vas entrar a formar part de la junta directiva d’Esclat?
A la primera reunió que vam tenir a Esclat, la Lola de la Fuente, que aleshores n’era la directora, em va animar a entrar a la junta, i com aquell qui diu, des del primer dia que la Cristina va entrar a l’escola, ja hi vaig estar implicat.

Per què creus que és important estar-hi implicat? Per què has continuat?
Quan tens un fill amb discapacitat, i et donen el diagnòstic, és un xoc tan gran que no saps què fer. A finals dels anys setanta, quan va néixer la nostra filla, no hi havia pràcticament res. Quan agafes consciència d’aquesta situació, d’aquesta manca d’oferta de serveis per atendre aquest tipus de patologies, és fàcil posar-te a la pell d’altres famílies que es troben amb una situació similar. Aleshores, com que t’hi sents implicat, tens ganes de col·laborar amb el que bonament puguis i si pots ajudar a altres famílies perquè puguin tirar endavant, la veritat és que dona molta satisfacció.
I una altra raó, per la qual continuo formant part de la junta directiva i el patronat de l’entitat, és perquè hi ha molt poca gent que s’hi vulgui implicar…

Per què cada vegada és més difícil que les famílies s’animin a formar part de la junta directiva? Fa quaranta anys s’implicaven més les famílies que actualment?
Ara, moltes famílies venen dirigides des de l’administració o des d’una altra entitat, i tenen tots els serveis al seu abast des que el seu fill és petit fins que arriba a l’etapa adulta. Nosaltres només teníem l’escola. Potser si nosaltres ens ho haguéssim trobat fet, no ens hauríem implicat. Ho vam haver de construir tot des de zero.

Quins són els pilars fonamentals de la nostra entitat?
Els pilars fonamentals d’Esclat són, en primer lloc, el benestar de les persones usuàries, en segon lloc, el suport a les famílies i, en tercer lloc, la preocupació que tenim perquè la inclusió sigui un fet real i no una utopia. Finalment, el quart pilar és la gran implicació i professionalitat dels nostres treballadors i treballadores, des del primer fins a l’últim.

Per què és important que Esclat formi part de les federacions com Dincat o la Fepccat?
Primer de tot per poder fer sentir la nostra veu, les nostres inquietuds i la nostra problemàtica. En segon lloc, ens permet fer-nos més forts en el sector per reivindicar els drets de les persones amb discapacitat. Totes les entitats juntes tenim més força davant l’administració, i la societat en general.
A més, el fet de relacionar-nos amb altres entitats també ens enriqueix, compartim experiències…

Com ha evolucionat la inclusió de les persones amb discapacitat en els darrers 40 anys?

Evidentment ha evolucionat. Hem guanyat en visibilitat i oportunitats de lloc de treball, gràcies a la Lismi, que just ara fa 40 anys que existeix. S’han fet avenços, però encara anem molt mancats perquè hi hagi una inclusió efectiva de les persones amb discapacitat i sobretot, de les que tenen grans necessitats de suport. Però s’ha avançat…

El sector de la discapacitat ha patit molt en els darrers anys (crisis econòmiques, pandèmia de la Covid-19). Què en penses de la situació infrafinançament que pateixen les entitats? Com creus que s’ha de solucionar?
Les entitats del tercer sector estem patint un infrafinançament endèmic. Contínuament surten en els mitjans de comunicació que hi ha n’hi ha algunes que estan en perill de desaparèixer o que hauran de ser absorbides per altres. Com hi podem lluitar? La principal arma és continuar parlant amb l’administració, insistint, i si cal, sortir amb les persones amb discapacitat al carrer a dir que les entitats ja no podem més.

Per quina raó el sector de la discapacitat, no rep el mateix finançament que el sector sanitari o l’educatiu?
Som un sector molt més minoritari i ens queixem poc. A més, un altre factor que ens desestabilitza molt, és que, com estem infrafinançats, els sous dels treballadors són baixos i tenim molta rotació. Els surt més a compte anar a treballar en la sanitat pública o en algun altre sector que en una residència de persones amb discapacitat!

Quins són els principals reptes en els propers anys?
En el cas d’Esclat, el principal repte és mantenir la qualitat dels serveis que estem donant fins ara i intentar millorar-los, dins les nostres possibilitats. I també, mantenir la il·lusió, la dedicació i l’entrega per la feina que tenen els nostres professionals.
Pel que fa a nivell de sector i de la societat en general, cal continuar millorant la inclusió de les persones discapacitat.

Maite Arqué i Montse Cañizares de Badalona Capaç: “Creixem i evolucionem al costat de les persones”

Posted on | by admin

La Fundació Badalona Capaç va ser fundada a Badalona el 1997, però té els seus orígens en una entitat més antiga, COINRE, constituïda per un grup de famílies el 1975. En l’actualitat acompanya 653 persones i a les seves famílies amb l’acompanyament de 87 professionals que donen suport Formen part de la fundació, el Centre Ocupacional Cointegra i el Centre Especial de Treball Caltor i el Centre de Formació i Inserció, SIF. La Maite Arqué, presidenta de la Fundació des de fa 8 anys i la Montse Cañizares, actual directora de l’entitat des de fa 12 anys, parlen sobre la història, la trajectòria de BDN Capaç i els reptes de futur.

Com van ser els inicis de la Fundació?

Maite Arqué: La Fundació neix arran de la reconversió d’una cooperativa de pares i mares que es deia COINRE. Aquesta cooperativa reunia un conjunt de serveis com el centre ocupacional, la part productiva, i el servei d’oci, habitatge i de tutela. De mica en mica, es van anar dividint els serveis amb l’aparició d’altres entitats entre elles el centre ocupacional Cointegra, el centre especial de treball Caltor… És també en aquest moment, el 1997 quan definitivament es constitueix la Fundació, amb una missió renovada, però amb la voluntat de continuar mantenint viu l’esperit que van transmetre les famílies fundadores de la cooperativa.

Com definiries la fundació en 4 línies en l’actualitat?
Maite: Una de les millors paraules que crec que defineix a la Fundació és la seva voluntat innovadora on la millora contínua està sempre present per seguir creixent i evolucionant al costat de les persones. Perquè és una entitat, on es creu en les persones. Es reconeix les capacitats de cada una d’elles i es reivindiquen els seus drets en tots els aspectes de la seva vida. També, penso que som una entitat que està convençuda que el món pot ser més inclusiu, solidari i just i que treballa dia a dia per aconseguir-ho. I per últim, BDN Capaç és, sobretot, una entitat de ciutat, que viu en comunitat, perquè la inclusió no pot existir d’una altra manera.

Com ha canviat la Fundació en aquests anys de recorregut?

Montse Cañizares: La Fundació ha canviat molts en els últims anys. Hem fet sostenible l’entitat, en un moment de crisis important, creixent en la diversificació de projectes i pressupostàriament, hem guanyat presència a la ciutat tant en actes com en activitat comunitària, el que suposa un canvi de model d’acompanyament que l’administració no finança. També hem ampliat el territori on treballem, i tot això, malgrat les dificultats econòmiques, la falta de flexibilitat per part de les administracions i els canvis legislatius  que no han estat pocs i no sempre ens ho han posat fàcil.

Al llarg d’aquests anys, la Fundació ha incorporat una nova mirada, centrada en les persones, tenint en compte les seves capacitats, necessitats i desitjos per tal que puguin ser els protagonistes de les seves vides. També, hem evolucionat pel que fa a la manera de treballar, a través d’un nou model organitzatiu, que ens permet construir de forma col·lectiva entre els diferents professionals les línies d’actuació. Fa anys vàrem iniciar una diversificació de serveis i en aquests moments estem vivint una transformació en vies de ser una  entitat que ofereix suports, amb una diversitat tan àmplia com ho és la diversitat de les persones que acompanyem.

Però crec que el que més ens identifica en els darrers anys és el compromís de voler avançar en aquest sentit i de posar molts esforços en aconseguir-ho. Un exemple va estar l’ organització de les I Jornades de Reflexió al volant de la discapacitat, que esperem que tinguin una llarga trajectòria o les aliances amb altres entitats que estan en sintonia amb la nostra visió per tal de sumar esforços i d’aconseguir més influencia i visibilitat.

En els últims anys, la Fundació ha crescut, principalment en l’àrea d’ Inserció, ha estat fortuït o intencionat?

Montse: No, no ha estat fortuït, creiem fermament que la inclusió real serà quan les persones no hagin de treballar en un CET, sinó que la majoria d’elles puguin treballar a l’empresa ordinària.

D’aquí sorgeix el treball per aconseguir tenir un Centre Formatiu, perquè creiem que la formació i el desenvolupament del talent són clau per millorar l’ocupabilitat i assegurar la integració social i laboral de les persones amb discapacitat.  A més, l’experiència ens diu que la formació dona confiança i apoderament a les persones.

A BDN Capaç estem convençudes que les persones que vulguin treballar a l’empresa ordinària ho han de poder fer i, per això, cal formar-les i acompanyar-les en aquest procés. El Centre de Formació no és només una aposta, un repte, és sobretot una necessitat que pretén aportar solucions a les condicions canviants del mercat laboral actual.

Per acabar, ens podeu dir, cada una de vosaltres, un desig de futur, o dit d’una altra manera, com us agradaria que la fundació i les persones amb DID estiguin d’aquí a 20 anys.

Maite: Jo tinc dos desitjos. El primer és que les persones amb discapacitat intel·lectual puguin gaudir d’una vida en comunitat, que tinguin una ciutat accessible, sense barreres, amb aquells  suports necessaris per garantir la seva inclusió plena a la societat i puguin construir els seus propis projectes de vida. Per això ens caldrà tenir els recursos necessaris per dur a terme el projecte comunitari i l’acompanyament que necessita el Centre Especial de treball, el que ve a dir, que sigui possible la consolidació dels suports adequats per cada una de les persones, a l’entorn laboral i a la comunitat. I l’altra, és que el nou centre, pel que fa molt anys que lluitem, sigui una realitat, un centre on es pugui viure i sentir la nostra manera de fer, un nou espai obert a la comunitat, sostenible, accessible i de ciutat.

Montse: Doncs jo també tinc dos desitjos! El primer és poder fer xarxa amb totes les entitats del territori per elaborar estratègies de forma conjunta per assolir un model d’acompanyament únic, coherent i alienat. I el segon és que el teixit empresarial valori la capacitat de les persones i que aposti per elles i que el fet de tenir una discapacitat no sigui un impediment per la qual una persona no pugui accedir a aquell lloc de treball que voldria tenir. Les persones amb discapacitat també tenen dret al treball i volen exercir el seu dret, cal un compromís per part de les empreses i de l’administració per afavorir oportunitats en el mercat laboral ordinari. A més, el treball és el principal mecanisme d’inclusió a la societat. Hem de construir ponts entre tots.

Enric Herrera, director executiu de la Fundació Aspros: “És el moment d’adaptar-nos una altra vegada i donar resposta als nous col·lectius vulnerables”

Posted on | by admin

Impulsar la inclusió i la qualitat de vida de les persones amb discapacitat, principalment discapacitat intel·lectual i malaltia mental, és la missió principal de la Fundació Aspros, entitat privada sense afany de lucre de les terres de Lleida. Des de l’any 1962 treballa en col·laboració amb les famílies, les administracions i les entitats públiques per assolir la inclusió d’aquest col·lectiu i aconseguir la igualtat d’oportunitats de totes les persones.

Actualment, són més de 560 les persones ateses en àrees d’acolliment residencial, servei de teràpia ocupacional, servei ocupacional d’inserció, formació professional i inserció laboral. Avui conversem amb l’actual director executiu de l’entitat, l’Enric Herrera, sobre persones perfectament imperfectes, sobre tot allò aconseguit i sobre tot el que està per venir.

L’any passat va ser molt especial per la Fundació Aspros perquè va celebrar el seu 60è aniversari. Com s’arriba fins aquí?

Es diu aviat, però 60 anys de trajectòria no és una fita que s’assoleixi fàcilment. Aspros s’ha convertit en l’entitat degana del nostre àmbit a les terres de Lleida, però això no és només una qüestió de temporalitat o casualitat, sinó que és el fruit de la visió clara, innovadora i humanista que l’entitat va adquirir ja en els seus inicis; un caràcter que va néixer dels impulsors del projecte, encapçalats pel Josep Eritja, seguit de persones com el Joan Escolar i el Jaume Herrera.

L’any 1962 no existia un marc legal que emparés les persones del col·lectiu. Però els impulsors d’Aspros van demostrar tenir la il·lusió, l’empenta, la visió i la força per posar en marxa un projecte que garantís el dret a una vida plena i amb igualtat d’oportunitats a les persones del col·lectiu i a les seves famílies. En l’actualitat parlem sovint de l’Atenció Centrada en la Persona, però aquest és un model que, ja en el seu dia, els fundadors d’Aspros van impulsar. Aquesta visió pionera, trencadora, innovadora i centrada en la persona, que hem mantingut al llarg d’aquests 61 anys, és el que ens ha permès arribar fins aquí.

Quines són les fites més destacables o històriques d’Aspros durant els seus 60 anys de vida?

Sens dubte, una de les fites que van marcar un abans i un després a l’entitat va ser als inicis dels anys 80, amb l’obertura del Centre Especial de Treball d’Aspros, amb una secció especialitzada de jardineria, una línia de treball que es manté a dia d’avui. Va ser un gran impuls de la inclusió de les persones cap a la societat i cap a les oportunitats laborals; unes oportunitats que no només els ajudarien a integrar-se en la societat, sinó en esdevenir persones amb major autonomia i independència.

L’any 82 també va ser un moment transcendental per les persones de l’entitat, amb l’obertura de la primera llar-residència Santa Marta a la ciutat de Lleida, i la posada en marxa del projecte de Llars urbanes, un model pioner d’acolliment residencial amb nous equipaments integradors i comunitaris. Un nou model d’habitatge que impulsa la integració de les persones a la comunitat i al nucli urbà de Lleida, així com la seva autonomia.

També, a finals dels anys 90 i principis dels 2000 es van inaugurar els primers centres psicoterapèutics especialitzats La Coma, a Sidamon, i Empresseguera, a Lleida, esdevenint una de les entitats pioneres en oferir serveis especialitzats per les persones que pateixen trastorns mentals.

Parla’ns de les persones d’Aspros: les famílies, les persones usuàries, els professionals… quin paper juguen i han jugat en la història de l’entitat?

No voldria entrar en tòpics, però les persones són, ni més ni menys, que l’essència del propòsit de l’entitat. A nosaltres ens agrada parlar de “persones perfectament imperfectes”. Això és el que som tots i cadascú de nosaltres: persones que, amb les seves diferències, les seves fortaleses o mancances ens convertim en éssers únics, especials i essencials.

Aspros va ser fruit de l’impuls d’uns pares i mares que buscaven una vida millor i amb igualtat d’oportunitats pels seus fills i filles. El paper de les famílies s’ha conservat al llarg dels anys, esdevenint una part indispensable del nostre projecte. De la mateixa manera, ho són les persones usuàries: elles són la nostra raó de ser. I com no, el nostre equip de professionals. Hem de tenir clar que sigui el que sigui el que s’impulsa, el valor es troba en les persones que formen part del projecte.

Les persones són el motor de canvi. De fet, des de l’entitat ens emparem sovint sota la filosofia ubuntu de Nelson Mandela. Una frase que representa molt el que és la nostra entitat és “jo soc perquè nosaltres som”: ens fem humans a través d’altres persones.

Com ha canviat l’entitat al llarg d’aquests anys?

Ja a l’any 1962 Aspros va néixer donant resposta a una necessitat, amb la clara voluntat d’esdevenir un instrument al servei de les persones. Al llarg d’aquests anys, l’entitat ha après de les persones. Això ha provocat que Aspros s’hagi anat transformant en funció de les necessitats que les persones han tingut. Això sí, sempre mantenint la missió i el propòsit de l’entitat; allò que reflecteix la nostra essència i la nostra raó de ser. Nosaltres no decidim, sinó que responem a les necessitats d’una societat que està en permanent moviment.

Com afronta la Fundació Aspros el futur?

Venim d’uns anys molt marcats per la irrupció de la Covid-19 a les nostres vides. La pandèmia ens va posar a prova, però la ràpida adaptació i resposta que vam donar van fer que ho poguéssim superar. Ens vam adaptar per poder seguir oferint el millor de nosaltres a les persones que més ho necessiten: servei, ajuda i suports.

Arrel del Covid-19 vam visualitzar encara més la creixent fractura social que existeix; cada cop hi ha més persones en risc de vulnerabilitat. La Fundació Aspros no és una entitat inamovible, sinó que evolucionem cap a les necessitats de la societat. Som una organització basada en l’escolta i l’empatia i, d’acord la nostra missió de garantir drets i oportunitats a totes les persones, no hem de restar impassibles davant d’aquesta situació. Volem esdevenir, un cop més, agents de canvi i posar a disposició de les persones que ho necessiten recursos i suports.

Si bé fins ara la nostra missió s’ha centrat en atendre persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn mental, és el moment d’adaptar-nos una altra vegada i donar resposta als nous col·lectius vulnerables. Aspros té estructura i serveis, disposa de persones formades i d’un objectiu molt clar. Sabem qui som i hem d’actuar en conseqüència. En aquest camí estem.

Què necessita Aspros per poder complir 60 anys més?

Seguir treballant dia rere dia amb la mateixa il·lusió amb la qual vam néixer i que ens ha caracteritzat al llarg d’aquests 61 anys. Fer les coses des del cor, amb sensibilitat i convenciment. I, sobretot, de les persones per a les persones.