• • Obre les portes el 36è Congrés Dincat, amb el lema ‘Compartir és Créixer”, que se celebrarà al Campus de la Ciutadella de la UPF durant els dies d’avui i demà, amb l’objectiu de parlar d’innovació en majúscules i al servei de les persones.
    
  • El col·lectiu reclama augmentar el finançament dels serveis que presten, almenys en un 30% amb l’objectiu amb l’objectiu de poder garantir unes condicions laborals dignes per als i les professionals i assegurar la viabilitat de les entitats.

  • L’acte d’inauguració ha comptat amb les intervencions de l’Hble. Sra. Eva Menor, Consellera d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya; l’Hble. Sra. Mònica Martínez Bravo, Consellera de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya; l’Il·lm. Sr. Javier Silva, Diputat delegat de Cicle de Vida i Comunitat de la Diputació de Barcelona; la Sra. Marta Obdulia, Gerent de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de l’Ajuntament de Barcelona; i el Sr. José Carlos Eiriz, President de Dincat.

   

  Dijous, 20 de març de 2025. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, ha tornat a fer una crida al conjunt de les administracions públiques per alertar de la difícil situació que travessa el sector i donar resposta als reptes que aborda d’una forma compromesa i decidida.

  Ho ha fet en el marc de la inauguració institucional del seu 36è Congrés, sota el lema “Compartir és Créixer”, que se celebrarà al Campus de la Ciutadella de la UPF durant els dies d’avui i demà. Al llarg de dos dies, el Congrés aplegarà 350 professionals i experts del sector, així com persones i famílies del col·lectiu, amb l’objectiu de compartir el coneixement i les experiències innovadores de les mateixes entitats, que ajudin a avançar i a transformar el Sector i, així, continuar avançant cap al compliment de la Convenció Internacional de Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU, i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i de les seves famílies.

  En concret, la representant del sector ha tornat a denunciar l’infrafinançament que el sector pateix des de fa anys, d’una banda, a conseqüència de més d’una dècada de retallades i congelacions dels mòduls i, d’altra banda, de l’augment acumulat dels costos i l’increment significatiu del cost de la vida els últims anys. De fet, la diferència entre el cost real dels serveis i el preu pagat en concepte de mòdul o tarifa és cada cop més elevada, fet que dificulta la viabilitat de les entitats, posa en perill la qualitat de l’acompanyament a les persones, impossibilita dignificar les condicions laborals de les persones treballadores i dificulta apostar per iniciatives pioneres i experimentals per continuar avançant en la construcció d’una societat més justa, igualitària i garant de drets.

  Per revertir aquesta situació, Dincat considera imprescindible augmentar el finançament dels serveis que presten, almenys, en un 30%. Un augment necessari per dignificar els serveis, mantenir la qualitat de vida de les persones, establir unes condicions laborals dignes per als professionals i assegurar la viabilitat de les entitats.

  “Les entitats d’iniciativa social del nostre Sector estan fent una gran feina, són tot un model d’economia al servei de les persones. Són un model de convivència i inclusió, i també un model d’innovació amb sentit… Cal, però, un finançament digne, que garanteixi unes condicions laborals adequades al compromís, la professionalitat i responsabilitat de les persones que hi treballen”, ha explicat José Carlos Eiriz, president de Dincat.  “Al llarg d’aquests dos dies coneixerem algunes de les moltes experiències i solucions innovadores que s’estan desenvolupant a Catalunya i que, no tan sols transformen la vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies, sinó també la de la societat on viuen i de la que formen part. Treballant conjuntament amb les famílies, els representants de les persones treballadores i les administracions públiques, estic segur que podem avançar molt més i tornar a posar Catalunya com a referent indiscutible d’aquest Sector”, ha afegit.

  Durant el Congrés, els assistents tenen l’oportunitat de compartir coneixements i experiències que apunten cap a aquesta línia de transformació del sector, mitjançant conferències, la presentació de bones pràctiques i espais de trobada que ajudin a repensar el futur, no només de les persones amb discapacitat intel·lectual, famílies i entitats, sinó també el futur del país socialment responsable que reclama el Sector.

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual alerta que les mares del col·lectiu se senten sovint soles, cansades i invisibilitzades dins d’un sistema que les sobrecarrega física i emocionalment

• Reclamen valentia política per dotar dels recursos i suports necessaris per garantir a aquestes dones una vida familiar normalitzada i el seu dret a no quedar reduïdes al rol de cuidadores

• Incorporar el Servei de Conciliació Familiar a la Cartera de Drets Socials; impulsar polítiques laborals que facilitin la conciliació; millorar el Sistema de Protecció Social i les Polítiques Fiscals; i impulsar polítiques que evitin que les cures siguin qüestió de gènere, són algunes de les demandes de Dincat

Divendres, 8 de març de 2025. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, alerta a l’administració pública que les mares del col·lectiu se senten sovint soles, cansades i invisibilitzades davant d’un sistema de cures per a fills amb dependència que es basa en l’esforç i desgast continu de milers de dones a Catalunya, les quals es veuen atrapades en un cicle d’invisibilitat que vulnera els seus drets i privades del reconeixement que mereixen.

Per això, en el marc del Dia de la Dona, la federació recorda que és essencial reconèixer el paper fonamental d’aquestes mares en les cures i en el desenvolupament dels seus fills. Són dones que es dediquen dia a dia a cuidar i oferir el millor de si mateixes als seus familiars, afrontant necessitats que no entenen d’economia, horaris ni gestió d’estats d’ànim. Enfronten, per tant, un gran desgast personal i nombrosos obstacles a l’hora de conciliar, fet que acaba afectant totes les àrees de les seves vides (econòmica, laboral, de salut, social, etc.).

En aquest sentit, Dincat reclama valentia política per afrontar aquesta realitat i un canvi profund en les polítiques públiques que faci possible un futur en què totes les mares puguin viure amb dignitat, en una societat que garanteixi el seu dret a ser dones i mares en tota la seva dimensió, sense quedar reduïdes al seu rol de cuidadores.

Per tant, reivindica a l’administració pública que reconegui el paper fonamental de les mares cuidadores i millori el sistema de cures, tenint en compte les necessitats reals de les famílies. És essencial oferir els suports i recursos adequats per respondre a l’impacte físic i emocional que aquestes mares pateixen, i impulsar polítiques públiques que facilitin que aquestes cures no siguin considerades exclusivament una responsabilitat de gènere.

A més, cal incorporar el Servei de Conciliació Familiar a la Cartera de Drets Socials, així com augmentar els suports i recursos necessaris per permetre que les mares tinguin més temps per a elles mateixes. Això alleujaria les sobrecàrregues que dificulten mantenir una vida familiar normalitzada i garantiria el seu dret a no quedar reduïdes al rol de cuidadores.

És fonamental, també, impulsar polítiques laborals que facilitin la conciliació de les cures amb la vida professional i familiar, evitant que les mares hagin de renunciar al mercat laboral per les seves responsabilitats de cura. A més, cal actualitzar i millorar el Sistema de Protecció Social i les Polítiques Fiscals, tenint en compte el sobre cost econòmic que pateixen les famílies amb persones dependents a càrrec, un cost que les pot abocar, en molts casos, al risc d’exclusió social per pobresa.

Finalment, és imprescindible dotar les entitats del sector dels recursos necessaris per continuar acompanyant, orientant i assessorant adequadament a tot tipus de famílies, tant en la gestió econòmica com emocional. Cal apostar per la seva participació en grups de suport, per la proximitat i pel respecte als seus interessos.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• L’Ajuntament hi destina 300.000 euros fins al 31 de desembre del 2025. 
• El projecte “Conciliació Familiar” serà dut a terme per Dincat amb l’objectiu d’oferir personal de suport de qualitat, evitar la sobrecàrrega de cures i facilitar espais de temps propi a les famílies per millorar la seva qualitat de vida.

Dijous, 6 de febrer de 2025. L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD), i Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, ha signat un conveni per a la subvenció del projecte “Conciliació Familiar: Modalitat de Personal de Suport, Modalitat d’Estades en Entorns Comunitaris”.

Es tracta d’un projecte que té com a objectiu donar suport a les famílies en l’atenció i cura de les persones amb discapacitat, oferint espais de temps propi per poder fer efectiva la conciliació familiar i per a una millor qualitat de vida.

El conveni pretén donar resposta a una necessitat urgent de les famílies, i a una demanda del Síndic i de diverses entitats i representants de famílies. L’acord contempla una avaluació intensiva del projecte per recollir evidències que permetin impulsar una política pública municipal en l’àmbit dels Serveis Socials.

L’IMPD aportarà la quantitat de 300.000 euros per dur a terme aquest projecte, que es desenvolupa en dues modalitats ben diferenciades. Per una banda, oferir personal de suport de qualitat tant dintre com fora de l’habitatge familiar i, de l’altra, oferir estades en entorns comunitaris per a les persones amb discapacitat.

Totes dues propostes responen al mateix objectiu: garantir una atenció de qualitat, evitar la sobrecàrrega de cures i facilitar la conciliació familiar i social. A més, a través de les estades amb pernoctació, es proporciona opcions de lleure i oci de qualitat a les persones en situació de discapacitat i l’oportunitat de desenvolupar una vida social satisfactòria.

Per la Modalitat de Personal de Suport es preveu donar resposta a 136 famílies, mentre que la Modalitat d’Estades en Entorns Comunitaris arribarà a 217 famílies. En total, 353 famílies es poden veure beneficiades del programa de Conciliació Familiar. 

El projecte Conciliació Familiar serà dut a terme per Dincat, federació que agrupa gairebé 300 entitats de discapacitat intel·lectual i pluridiscapacitat, amb el compromís d’establir plans de cura personalitzats, centrats en les necessitats de cada persona cuidadora i amb una atenció especial a situacions d’especial vulnerabilitat com és el cas de les famílies monoparentals, majoritàriament formades per mares, famílies amb més d’un/a fill/a amb discapacitat, persones cuidadores amb problemes de salut, dificultats econòmiques, etc. El programa pretén detectar les situacions de sobrecàrrega elevada motivada per l’estrès, esgotament o ansietat causada quan hi ha un canvi de professional o s’han exhaurit les hores de suport. El projecte també té com a objectius facilitar l’ocupació de les persones cuidadores que desitgin incorporar-se al mercat laboral, augmentar el reconeixement social de les cures i la implicació dels homes en aquestes, i millorar el benestar econòmic de les famílies. 

Barcelona vol ser una ciutat acollidora i equitativa, de drets socials i cures, accessible i inclusiva. L’Ajuntament té un compromís ferm per adaptar els serveis socials i l’atenció a les persones i les cures a les noves realitats. Aquest projecte és una oportunitat per obtenir un model que pugui ser contrastat amb la resta d’entitats del tercer sector i les persones amb discapacitat i les seves famílies, i augmentar la capacitat d’innovació i de participació per part dels agents implicats.

El conveni serà vigent fins al 31 de desembre de 2025, amb possibilitat de prorrogar-lo fins a un màxim d’un any per acord de les parts.

El programa “Conciliació Familiar” permetrà ampliar l’atenció a famílies amb persones amb discapacitat que l’Ajuntament de Barcelona ofereix actualment a través de la línia de subvencions del programa Respir. L’any 2024 es van subvencionar 21 activitats per un valor total de 158.695 euros que van atendre a 1.551 persones.

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• La correcta senyalització d’entorns, els sistemes alternatius i augmentatius de comunicació o la lectura fàcil són algunes de les eines que ajuden a les persones del col·lectiu a poder desenvolupar-se de forma més autònoma.

 

• Dincat reclama a l’administració pública un compromís ferm per garantir el ple dret a la inclusió del col·lectiu en àmbits com la Cultura, la Salut, la Justícia o la Política, entre d’altres.

Dilluns, 2 de desembre de 2024.- Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, alerta que, encara avui, existeixen moltes barreres per la falta d’accessibilitat cognitiva en molts àmbits de la societat, com la Cultura, la Salut, la Justícia o la Política, entre d’altres. Aquestes barreres, com una mala senyalització dels entorns o els textos i webs difícils de comprendre, dificulten la participació en la societat, el ple dret a la inclusió i a la presa de decisions de moltes persones amb discapacitat intel·lectual o del desenvolupament a Catalunya.

 

Per aquest motiu, i en el marc del dia de les persones amb discapacitat, Dincat recorda que l’accessibilitat cognitiva és un dret fonamental que s’ha de garantir i reclama a l’administració pública un compromís ferm per impulsar plans concrets d’accessibilitat cognitiva, destinar-hi recursos econòmics, definir mesures concretes i crear equips professionals d’experts en aquest àmbit, que incloguin persones amb discapacitat intel·lectual. De la mateixa manera és important que el conjunt de la societat conegui i prengui consciència d’aquesta realitat  per avançar plegats cap una comunitat més inclusiva.

Dincat recorda que el disseny universal, la senyalització d’entorns, els sistemes alternatius i augmentatius de comunicació o la lectura fàcil són algunes de les eines que ajuden a millorar aquest tipus d’accessibilitat.

 “Cal posar fil a l’agulla en aquest tema. L’accessibilitat cognitiva és un dret que tenen totes les persones i que beneficia de manera especial persones amb dificultats de comprensió com les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, autisme, paràlisi cerebral o persones grans amb deteriorament cognitiu, entre altres”, explica Víctor Galmés, director de Dincat, “Ens cal ser ambiciosos i avançar dia a dia cap a un món més fàcil d’entendre perquè les persones amb discapacitat intel·lectual tinguin les mateixes oportunitats que la resta, sense haver de dependre d’altres”, afegeix.

En aquest sentit, l’anàlisi fet en el 2n Informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya, impulsat per Dincat en col·laboració amb Granés Fundació, reflexa que les iniciatives d’accessibilitat els últims anys s’han concentrat principalment en millorar l’accessibilitat física i sensorial, que són del tot essencials, però han deixat de banda l’atenció a l’accessibilitat cognitiva, àmbit en el que manquen, a més, dades estadístiques.

 

És per això que, partint d’aquesta realitat i atenent al que recull el tan esperat Codi d’Accessibilitat (que, per primera vegada inclou l’accessibilitat cognitiva i comunicativa), Dincat apunta que cal avançar en aquesta qüestió, especialment amb la implementació de senyals i ajudes per a l’orientació i amb l’impuls d’eines que millorin la comprensió de textos amb l’objectiu d’afavorir i potenciar la inclusió a la vida social i comunitària.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Dincat i Granés Fundació publiquen el “Segon informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya” amb la voluntat de comptar amb una perspectiva evolutiva i comparada amb relació a la realitat que afronta el col·lectiu per, així, identificar els grans reptes que cal abordar. 
• De l’informe s’extreuen dades del tot preocupants com el fet que només 1 de cada 10 persones amb dis­capacitat intel·lectual té feina; que encara arrosseguem una llista d’espera de més de 3.800 persones per accedir a centres residencials i/o llars residència; que el nombre d’usuaris dels serveis d’atenció precoç s’ha multiplicat per deu; o que una de cada tres dones amb discapacitat intel·lectual no ha anat mai a una con­sulta ginecològica. 
• Reivindiquen la necessitat urgent d’impulsar polítiques públiques com definir una estratègia global d’inserció laboral o actualitzar la Cartera de Serveis Socials per garantir la inclusió i el respecte dels drets del col·lectiu.

Dijous, 3 d’octubre de 2024. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID), i Granés Fundació, entitat que promou projectes de recerca amb relació a la discapacitat, han publicat el “Segon informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya”, un estudi que veu la llum dos anys després de la publicació del primer informe, i que  neix amb la voluntat de comptar amb una perspectiva evolutiva i comparada amb relació a la realitat que afronta el col·lectiu per, així, identificar els grans reptes que cal abordar, partint del que prescriu la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides.

Actualment, i segons constata l’informe, 1 de cada 100 persones a Catalunya té discapacitat intel·lectual, tipologia de discapacitat, de fet, que més creix, arribant a fer-ho en un 28% els últims 5 anys. L’informe, impulsat pel LabDincat, l’espai de recerca i coneixement del sector, recopila les principals dades disponibles avui sobre elles a Catalunya, recull les seves principals demandes i incorpora reflexions i opinions d’acadèmics, professionals, persones amb DID i familiars. En concret, l’observatori analitza entre d’altres, aspectes com la infància i adolescència, l’accessibilitat; l’accés a la justícia; l’educació; el treball i ocupació; la salut; la vida independent i inclusió a la comunitat; la participació en la vida política i pública; el nivell de vida i la protecció social; el reconeixement igualitari davant la llei; i la participació en la vida cultural, el lleure i l’esport.

De l’informe s’extreuen dades del tot preocupants com el fet que només 1 de cada 10 persones amb dis­capacitat intel·lectual té feina; que el càlcul de la pen­sió mitjana no contributiva, la que reben la major part de persones amb DID, es troba per sota dels 440 euros mensuals, fet que repre­senta el 44% del salari brut mínim interpro­fessional; que encara arrosseguem una llista d’espera de més de 3.800 persones per accedir a centres residencials i/o llars residència; que una de cada tres dones amb discapacitat intel·lectual no ha anat mai una con­sulta ginecològica; que entre el 2001 i el 2023, el nombre d’usuaris dels serveis d’atenció precoç s’ha multiplicat per deu i la freqüència assistencial mitjana d’aquests infants està per sota del mínim legal requerit; o que la prevalença de trastorns psiquià­trics s’ha demostrat de 3 a 4 vegades major entre persones amb DID, que es troben amb diagnòstics inadequats i sovint van acompanyats d’una sobremedicació innecessària.

Per tant, les persones amb DID s’enfronten a múltiples reptes que les situen en posicions de desigualtat, discriminació i vulneració de drets. Aquestes dificultats es troben en l’educació, l’ocupació, l’habitatge i la vida independent, la participació política i la vida en comunitat o l’exercici de la capacitat jurídica, entre d’altres. I és que malgrat els progressos en la legislació i la major consciència pública, persisteixen barreres significatives que limiten el seu accés en igualtat d’oportunitats en els diferents àmbits i drets reconeguts però que encara segueixen sense fer-se efectius. La inclusió social continua sent, per tant, una meta llunyana que ve fixa­da per la Convenció de les Nacions Unides i en la qual s’ha avançat, però de manera totalment insuficient. Es posa de manifest, per tant, la necessitat urgent d’impulsar polítiques públiques per garantir la inclusió i el respecte dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual en totes les esferes de la societat.

Per tot plegat i amb l’informe a la mà, el sector exigeix a l’administració:

1. Acabar amb les llistes d’espera i actualitzar la Cartera de Serveis Socials, prioritzant un model d’atenció centrat en les persones que potenciï els suports i serveis de promoció de l’autonomia perso­nal, alhora que es dona solució a les dificultats d’accés a l’habitatge per part del col·lectiu i es potencia la seva participació social en àmbits com el lleure, la cultura, l’esport o la política.
2. Definir una estratègia global d’inserció laboral per a les persones amb disca­pacitat, que incorpori mesures d’acció positiva adreçades a les persones amb discapacitat i especials dificultats, tant des de la vessant del mercat protegit com de la inserció a l’empresa ordinària, tot apostant per metodologies i models com el treball amb suport o la formació dual adaptada.
3. Aconseguir un sistema educatiu inclusiu facilitant els recursos personals i ma­terials que permetin la millora de les polítiques i pràctiques educatives a les escoles i la pro­gressiva transformació dels centres d’educació especial dins aquest sistema, per disposar d’un sistema integral on tot l’alumnat hi tingui cabuda i assoleixi els objectius educatius que els corresponen en totes les etapes.
4. Establir els serveis socials com a sistema, de manera que confereixi seguretat i qualitat per tenir millor capacitat de resposta, que vetlli per la garantia de drets, que asseguri l’equilibri territorial, que tingui en compte el sobre cost que pateixen les persones amb DID i les seves famílies, que reconegui el paper de les persones cuidadores no professionals i que posi en valor la feina desenvolupada pels i les professionals del sector.
5. Garantir la igualtat de tracte i la no discriminació, així com la plena participació social de les persones amb DID; especialment aconseguint la incorporació de l’accessibilitat cognitiva a tots els entorns i processos fent que Catalunya sigui accessible universalment; també parant especial atenció a la situació de les nenes i dones amb DID; i des de tots els àm­bits com el sanitari, judicial, penitenciari, cultural, recreatiu, polític, entre d’altres.

L’informe s’ha presentat davant de més de cent professionals i representants d’institucions del sector, en un acte que s’ha fet aquest dijous al Col·legi de Periodistes de Catalunya i que ha comptat amb les intervencions de José Carlos Eiriz, predient de Dincat, Laura Masferrer, directora gerent de Granés Fundació, María Sánchez (Ksnet), coautora de l’informe; i la nova consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo.

 

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual, ha reunit avui a més de 300 persones del col·lectiu, famílies, professionals i representants de l’administració pública al Cosmocaixa, amb l’objectiu de presentar els bons resultats del projecte “Mi Casa: una vida en comunidad”. 

• Després de més de dos anys i mig d’implantació a Catalunya, amb la implicació actual de 9 entitats del territori, s’han creat 23 habitatges pilot i ja són 88 persones amb discapacitat intel·lectual les que compten amb els suports necessaris per a poder decidir per elles mateixes com volen viure.

• Reclamen valentia a l’administració pública per a continuar apostant per projectes com aquest que contribueixen a fer possible el procés de desinstitucionalització i a trobar els models d’atenció i perfils professinals adequats per fer-lo possible.

Dimecres, 25 de setembre de 2024. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual  Catalunya, ha celebrat avui el Congrés autonòmic del projecte “Mi Casa: una vida en comunidad”, amb l’objectiu de presentar els bons resultats d’aquest, i reivindicar que viure en comunitat i de forma independent i amb els suports necessaris, no només és un dret, sinó que és possible i té afectes molt positius per a les persones del col·lectiu. L’esdeveniment ha reunit a més de 300 persones amb discapacitat intel·lectual, professionals, familiars i representants de l’administració pública, al Cosmocaixa.

En concret, el projecte estatal “Mi Casa: una vida en comunidad”, té l’objectiu de contribuir al desenvolupament de polítiques públiques sobre la desinstitucionalització, la prevenció de la mateixa i la transformació del model de cures de llarga durada, a través de la implementació de solucions innovadores de transició cap a habitatges en comunitat i serveis de suport comunitaris i personalitzats, amb oportunitats per poder tenir vides normalitzades i a participar en la societat com qualsevol ciutadà o ciutadana.

Gràcies a aquest projecte i a l’actual implicació de 9 entitats del territori (Alba Jussà, Apindep, Aprodisca, Aspronis, El Rusc, Ilersis, IPSS, Pere Mitjans i Prodis), s’han creat 23 habitatges pilot i ja són 88 persones amb discapacitat intel·lectual (81% amb grans necessitats de suport) les que han passat a viure en comunitat i a comptar amb els suports necessaris per a poder decidir per elles mateixes en diferents poblacions de Catalunya.

“Cal posar-se les piles i seguir apostant per models d’habitatge a la comunitat per a totes les persones, fent realitat el camí cap a la desinstitucionalització, un camí necessari si volem ser una societat realment inclusiva”, explica Víctor Galmés, director de Dincat. “Cal reconèixer i promoure el dret de totes les persones, independentment de la seva situació, a tenir els suports que precisin per a poder dur a terme el seu projecte de vida independent, participant plenament en la societat i prenent les seves pròpies decisions”, afegeix.

Dincat recorda que només apostant per projectes com Mi Casa avançarem cap el que determina la Convenció dels Drets de les persones amb Discapacitat de l’ONU: el dret de les persones amb discapacitat intel·lectual, sense excloure a les persones amb grans necessitats de suport, a viure en comunitat convertint els seus desitjos i preferències com els elements més importants dels suports que reben. Canviar la cultura d’atenció a les persones, transformar la tipologia de centres i serveis, millorar les polítiques de suport i cures i promoure entorns comunitaris més inclusius i accessibles, són els principals reptes que cal afrontar.

‘Mi Casa: una vida en comunidad’ és un projecte d’innovació de Plena inclusión a 3 anys (2022-2024), que està impulsat a 7 comunitats autònomes i compte amb el suport del Govern d’Espanya (a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb fons del programa NextGenerationEU) i de les diferents administracions públiques de cada territori. En concret, a Catalunya, el projecte compta amb un finançament estimat de 5 milions d’euros dels Fons Next Generation i amb el finançament de la Generalitat de Catalunya de 33 places via conveni amb una dotació estimada de prop d’un milió d’euros per aquest 2024.

Descarrega la nota de premsa

• La representant del sector de la discapacitat intel·lectual i Mònica Martínez Bravo han abordat les prioritats en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual davant la urgència de reprendre i engegar la millora i actualització de les polítiques socials. 
• Acabar amb les llistes d’espera, actualitzar la Cartera de Serveis Socials i establir un finançament que dignifiqui el sector i millori les condicions laborals dels professionals, són algunes de les principals demandes del col·lectiu.

Dijous, 12 de setembre de 2024.- Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, s’ha reunit avui per primera vegada amb la nova consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, amb la voluntat de traslladar-li les principals demandes del col·lectiu i, així, treballar plegats per construir un país més inclusiu i socialment responsable.

Al llarg de la trobada, que ha tingut lloc al Centre Ocupacional de Sant Tomàs a Calldetenes, i a la qual també ha assistit la nova secretaria d’Afers Socials i Famílies, Carolina Homar, els representants de Dincat han insistit en la necessitat de reprendre i engegar la urgent millora i actualització de les polítiques socials amb un pressupost suficient. En concret, Dincat ha fet èmfasi en la importància d’implementar la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per Nacions Unides, accelerant l’establiment d’un pla per acabar amb les llistes d’espera per accedir a determinats serveis, especialment als residencials, que pateixen unes llistes d’espera de gairebé 4.000 persones; i transformant el model de suports a través de la necessària revisió de la Cartera Serveis Socials. D’altra banda, la federació ha posat el focus, també, en la necessitat  de comptar amb un finançament estable i just, que garanteixi l’equiparació salarial dels i les professionals del sector amb els i les de la Salut, incrementant els mòduls dels serveis de la Cartera.

 “Estem satisfets de la celeritat en què aquesta trobada s’ha efectuat tenint en compte que ja no es poden permetre més endarreriments en la necessària millora de les polítiques socials, especialment en les d’atenció i suport a les persones amb discapacitat intel·lectual”, ha explicat José Carlos Eiriz, president de Dincat. “Portem massa anys amb reptes acumulats i qui més ho acaba pagant són les persones i col·lectius més vulnerables, que són els que més necessiten polítiques socials i millores legislatives”, ha afegit.La nova consellera s’ha compromès a afrontar els reptes pendents del sector i a treballar-hi conjuntament per abordar-los, una predisposició que ha satisfet als representants de Dincat que esperen poder consolidar la bona sintonia sorgida d’aquesta primera reunió.

Descarrega la nota de premsa

• Dincat, que representa un total de 57 escoles d’educació especial de Catalunya lamenta que encara no comptem amb una escola veritablement inclusiva i demana, entre d’altres, definir i concretar un model únic de CEEPSIR i actualitzar i incrementar les ràtios i els perfils professionals.

• La representant del sector fa una crida a la nova consellera d’Educació per tal de definir un co-lideratge clar entre el Departament i el sector per fer front a les dificultats i necessitats de l’alumnat, famílies i centres educatius.

 

6 de setembre de 2024. Més de 8.000 alumnes amb necessitats educatives especials ompliran les aules dels Centres d’Educació Especial (CEE) de Catalunya a partir del pròxim dilluns, 9 de setembre, sense haver-se culminat el desplegament del decret 150 d’educació inclusiva que s’arrossega des de fa ja 7 anys.

Dincat, que representa un total de 57 d’aquests centres a Catalunya, denuncia que encara no estiguin garantits l’accés, la participació i assoliment de competències de l’alumnat amb necessitats educatives especials i espera que el nou Govern continuï impulsant la transformació cap a un sistema educatiu inclusiu que ofereixi les mateixes oportunitats a tothom, fonamentat tant en l’escola ordinària inclusiva, com en les escoles d’educació especial com a recurs especialitzat.

L’accés a les aules i escoles ordinàries té un efecte molt positiu sobre el desenvolupament curricular i social de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Tanmateix, aquests centres, i el sistema educatiu en general, encara no donen una resposta adequada a aquest alumnat, especialment a aquells infants i joves amb necessitats de suport més intenses.

Per aquest motiu, des de Dincat reclamen incrementar els recursos destinats al desplegament de l’escola inclusiva a tot el sistema educatiu, així com definir i concretar un model compartit i de qualitat pels Centres d’Educació Especial proveïdors de serveis i recursos per a la inclusió (CEEPSIR), i actualitzar i incrementar les ràtios i els perfils professionals a tots els centres.

“Malauradament i malgrat els esforços i els recursos destinats, no podem dir que a Catalunya comptem amb una escola veritablement inclusiva si atenem a les dificultats dels centres ordinaris per atendre a l’alumnat amb necessitats educatives especials”, explica Alba Cortina, representant d’Educació a Dincat. “Esperem que el nou Govern aposti clarament per la inclusió en totes les etapes escolars i disposi polítiques enfocades en aquest sentit per donar les mateixes oportunitats a tots els infants i joves

Dincat recorda a la nova consellera, Esther Niubó, el paper de les escoles d’educació especial com a actors fonamentals en el desplegament de l’escola inclusiva. En aquest sentit, els CEE són recursos essencials per la inclusió dels alumnes que atenen i, al mateix temps, són una peça clau per assessorar i acompanyar les escoles ordinàries en la creació d’entorns i recursos que facin possible la inclusió educativa. Per això, Dincat fa una crida a la nova consellera per tal de definir un co-lideratge clar entre el Departament i el sector per fer front als reptes i necessitats de l’alumnat, famílies i centres educatius.

Així mateix, entre les principals demandes del sector, destaca també la necessitat de millorar l’actual situació de l’educació post-obligatòria que no satisfà les necessitats de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Cal, en aquest sentit, garantir una transició eficient i digna cap al mercat laboral d’aquest alumnat, amb una aposta clara i valenta cap als programes de transició a la vida adulta i als programes de formació professional adaptada.

Per tot plegat, Dincat ja ha transmès a la nova consellera la importància de reunir-se el més aviat possible amb la voluntat de transmetre les seves demandes i reivindicacions i començar  a treballar plegats per una educació inclusiva eficient.

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual, celebra l’Estratègia com un pas més cap a la transformació dels serveis d’atenció a les persones del col·lectiu cap a models de vida independent amb suports que garanteixin el seu dret a viure en comunitat i prenent les seves pròpies decisions.

• Demanen valentia a l’administració catalana a l’hora d’aplicar l’Estratègia, fent polítiques públiques i invertint els recursos necessaris per fer de Catalunya una societat realment inclusiva.

• Cal que el nou Govern segueixi apostant per projectes com “Mi Casa: una vida en comunidad” impulsat a Catalunya per Dincat per testejar nous models de vida per a aquestes persones, per tal de canviar les actuals polítiques de cures de llarga durada

 

Dimarts, 11 de juny de 2024. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, aplaudeix la nova Estratègia Estatal de Desinstitucionalització del Govern d’Espanya aprovat aquest matí en Consell de Ministres, que suposa un pas més cap a la transformació dels models de vida i suports a les persones amb discapacitat intel·lectual i cap a la garantia dels seus drets.

En concret, l’estratègia té la voluntat d’alinear-se amb la Convenció dels Drets de les persones amb Discapacitat de l’ONU, que determina el dret de les persones amb discapacitat intel·lectual, sense excloure a les persones amb grans necessitats de suport, a viure en comunitat convertint els seus desitjos i preferències com els elements més importants dels suports que reben. Canviar la cultura d’atenció a les persones, transformar la tipologia de centres i serveis, millorar les polítiques de suport i cures i promoure entorns comunitaris més inclusius i accessibles, són els principals reptes que encara la nova estratègia.

Tanmateix, Dincat recorda que es tracta d’una estratègia que no obliga a les administracions autonòmiques competents al seu compliment i, per això, exigeix al pròxim Govern de la Generalitat que no miri cap a una altra banda i es posi les piles a l’hora d’aplicar-la, fent polítiques públiques i invertint per fer-la una realitat a Catalunya.

“El camí cap a la desinstitucionalització és una realitat necessària si volem ser una societat realment inclusiva. Tanmateix, no és un camí fàcil, està plegat d’obstacles i, per això, cal posar-se les piles”, explica Víctor Galmés, director de Dincat. “Cal reconèixer i promoure el dret de totes les persones, independentment de la seva situació, a tenir els suports que precisi per a poder dur a terme el seu projecte de vida independent, participant plenament en la societat i prenent les seves pròpies decisions. Esperem que l’Estratègia no quedi en paper mullat”, afegeix.

Per tot plegat, Dincat demana valentia a l’administració pública apostant per models i projectes que, en la línia del que estableix la nova estratègia, contribueixin a fer possible el procés de desinstitucionalització i a trobar els recursos adequats per fer-lo possible.

 

“Mi Casa: una vida en comunidad”: un projecte referent

Precisament els últims dos anys i mig, Dincat ha impulsat a Catalunya el projecte estatal “Mi Casa: una vida en comunidad”, que neix amb la voluntat de garantir aquest dret de les persones amb discapacitat intel·lectual, també les que tenen grans necessitats de suport, a viure en comunitat i a decidir per elles mateixes els aspectes més elementals de la seva vida. L’objectiu és testejar nous models de vida per a aquestes persones, per tal de canviar les actuals polítiques de cures de llarga durada, fent que puguin viure pel seu compte en pisos i cases a la comunitat, amb oportunitats per poder tenir vides normalitzades i a participar en la societat com qualsevol ciutadà o ciutadana.

Gràcies a aquest projecte i a l’actual implicació de 9 entitats del territori (Alba Jussà, Apindep, Aprodisca, Aspronis, El Rusc, Ilersis, IPSS, Pere Mitjans i Prodis), s’han creat 22 habitatges pilot i ja són 82 persones amb discapacitat intel·lectual i grans necessitats de suport les que han passat a viure en comunitat i a comptar amb els suports necessaris per a poder decidir per elles mateixes.

‘Mi Casa: una vida en comunidad’ és un projecte d’innovació de Plena inclusión a 3 anys (2022-2024), que està impulsat a 7 comunitats autònomes i compte amb el suport del Govern d’Espanya (a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb fons del programa NextGenerationEU) i de les diferents administracions públiques de cada territori. En concret, a Catalunya, el projecte compta amb un finançament estimat de 5 milions d’euros dels Fons Next Generation i amb el finançament de la Generalitat de Catalunya de 33 places via conveni amb una dotació estimada de prop d’un milió d’euros per aquest 2024.

 

Descarrega la nota de premsa

La participació política de les persones amb discapacitat intel·lectual és, encara avui i malauradament, molt ínfima en el nostre país. A poc a poc i al llarg dels últims anys, les organitzacions polítiques han començat a incorporar persones del col·lectiu a les seves files. Un fet imprescindible i reivindicat pel sector, de la mà de Dincat, pel dret del col·lectiu a alçar la veu i parlar, en primera persona, de les seves necessitats i les seves propostes, tan pel que fa a aspectes com la discapacitat, com qualsevol altre aspecte de la vida en societat, de la qual, com tothom, en formen part.  Una idea que proclama la tradicional i històrica cita  “Res sobre nosaltres sense nosaltres” i que ha estat reivindicada en moltes ocasions pel sector de la discapacitat.

En parlem amb Sergi Moncunill, activista i polític de 35 anys amb discapacitat intel·lectual, membre del Consell de participació de Persones de Dincat que, des de l’any 2019 va iniciar la seva carrera política, formant part del partit d’ERC a la Selva del Camp. També és Comissionat del Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat a Catalunya, i és una de les poques persones amb discapacitat intel·lectual que han format part d’una llista electoral. En concret s’ha presentat en dues ocasions a llistes municipals (2019 i 2023), una a llistes pel Parlament de Catalunya (2021) i, aquest pròxim 12 de maig, es presenta de nou a les eleccions autonòmiques com a suplent número 9 a la llista d’ERC a Tarragona.

 

Aquest diumenge, et presentes per quarta vegada a unes eleccions. Què és el que t’empeny a presentar-t’hi?

A la meva família sempre els ha agradat molt la política i, per això, des de petit ja tenia aquest interès. Ja fa anys que ERC em va incloure al seu partit i per mi és molt important, ja que ajudo a visualitzar les persones amb discapacitat, aquelles que no tenen veu i que també han d’estar representades.

Creus que no ho estan prou?

Penso que no. Els partits polítics no aposten per les persones amb discapacitat intel·lectual. Per això, és important que hi siguem, que ens autorepresentem. Si fas una llei per persones amb discapacitat i resulta que nosaltres mateixos no formem part de la proposta… quin sentit té? Nosaltres som la millor representació pel col·lectiu.  En definitiva, sense nosaltres, no es poden fer polítiques a favor de nosaltres.

Tanmateix, ens consta que, si no l’única, ets una de les poques persones amb discapacitat intel·lectual que es presenta en aquestes eleccions. Per què creus que passa això?

Perquè els partits polítics, en general, no creuen en nosaltres i, com que no hi creuen, som una minoria. Tenen poca implicació per a canviar la mirada i atendre la nostra realitat. Fins i tot quan anem a una Comissió al Parlament per parlar en nom del col·lectiu, ens trobem que molt pocs representants polítics ens venen a escoltar… Això demostra que no tenen interès en nosaltres…

Ni per escoltar-vos, ni per incloure-us a llistes

Aquí el problema de la política és quan només interessen els vots. Si una cosa dona vots, aleshores l’atenen. La discapacitat no interessa, no es veu com una prioritat.

I què podem fer per millorar això i s’inclogui més persones amb discapacitat intel·lectual als partits?

Jo sento que ja ho hem fet tot, hem parlat amb partits polítics, hem fet reivindicacions, manifestacions… tu pots fer molt, però si els polítics de torn es tapen les orelles, no podem fer massa més. I això passa sobretot amb la discapacitat intel·lectual, la física i la sensorial no tenen tanta dificultat per ser inclosos en els partits.

Creus que és perquè consideren que no teniu prou capacitat per formar part de la política?

Jo penso que és això, no confien en nosaltres, no coneixen la nostra realitat i del que som capaços. És fruit d’un desconeixement molt gran i que costa molt trencar si no se’ns dona l’oportunitat. No ens prenen seriosament.

I quan aneu a llistes sempre és en posicions simbòliques, amb molt poques opcions per a acabar sent diputats…

Jo estic satisfet amb el paper que em donen des d’ERC, ja que em donen el meu lloc en molts espais on es prenen decisions amb relació a  la discapacitat dins del partit, com a la sectorial de Drets Socials. Espero d’aquí a uns anys poder anar agafant més força i avançar en posicions més rellevants a les llistes electorals. Però és cert que, en general, els partits que inclouen persones amb discapacitat els tenen en posicions molt simbòliques sense pràcticament poder influenciar en res. 

I a l’hora d’anar a votar i participar d’una jornada electoral… creus que està garantit el dret a vot del col·lectiu amb les mateixes condicions que la resta?  Quines barreres afronten les persones amb discapacitat intel·lectual a l’hora d’anar a votar?

No està garantit el dret a vot de forma correcta. Els programes electorals, en primer lloc, haurien d’estar en lectura fàcil. Si els programes no estan adaptats, les persones no tenen interès o no saben ben bé el què voten. Molta gent no entén la política, ja que és pesada i feixuga i està en un idioma que la gent no entén, no només les persones amb discapacitat intel·lectual.

A grans trets i per acabar, quines demandes i propostes fas tu, com a persona amb discapacitat intel·lectual i polític, de cara aquestes eleccions?

Jo penso que hi ha d’haver més i millor ocupació per les persones amb discapacitat intel·lectual, formació de qualitat adaptada i suport a les empreses ordinàries. També cal millorar el tema de l’accés a l’habitatge i la vida independent. I les ciutats han d’adaptar-se, ser més accessibles i més inclusives.  

 

Moltes gràcies, Sergi, esperem que a les pròximes eleccions més persones del col·lectiu s’animin a participar activament en política.