Han passat ja dos anys des que el conjunt de la societat i les entitats que acompanyem i donem suport a les persones amb discapacitat ens arremangàvem i lluitàvem a contracorrent per esmorteir el terrible cop d’una pandèmia sense precedents. En les setmanes inicials de la pandèmia ens vàrem sentir molt sols en l’assumpció de les nostres responsabilitats, però els professionals de les nostres entitats, amb un enorme compromís personal, amb la implicació de les comunitats on treballem i amb el suport de les famílies que són l’origen del nostre moviment, ens vàrem mantenir al peu del canó. Ja vàrem dir, aleshores, que plovia sobre mullat i que la pandèmia impactava greument en un sector social que venia arrossegant des de feia de més d’una dècada un gravíssim problema d’infrafinançament.
Fa anys, molt abans de la pandèmia, que ja ho alertàvem amb preocupació: necessitem un finançament que garanteixi una bona qualitat de vida de les persones ateses, unes condicions salarials dels professionals que els acompanyen que reflecteixin el valor social de llur tasca i la sostenibilitat econòmica de les entitats del Tercer Sector Social que som. I és que hem de recordar que a Catalunya som les entitats socials les que acompanyem, donem suport i prestem serveis a les persones amb discapacitat, en un model de col·laboració publicoprivat, que volem preservar i enfortir. El fet que sigui el sector social sense ànim de lucre qui assumeixi la responsabilitat dels suports i serveis a les persones amb discapacitat ha de ser garantia d’atenció propera, personalitzada, especialitzada, innovadora, càlida, arrelada a l’entorn i comunitària. I, en cap cas, la col·laboració publicoprivada dels serveis a les persones pot ser sinònim de “low cost”, impedint, també, modernitzar estructures i equipaments, fet que afecta directament a la qualitat de vida de les persones ateses, les quals són, al final, les grans perjudicades d’aquest infrafinançament.
Durant més de deu anys, les entitats socials de cada territori, no només han hagut d’assumir l’impacte de les retallades i les congelacions, sinó que també han hagut de fer front a un increment acumulat dels costos i a un increment molt significatiu del cost de la vida, procurant mantenir la màxima qualitat en la prestació de serveis i suports. Al mateix temps, la llista d’espera creixia i milers de persones amb discapacitat resten a l’espera d’una plaça en serveis residencials i d’atenció diürna. Una llarga llista d’espera que, en alguns casos, arriba a demores de fins a més de 10 anys, una realitat dramàtica i del tot angoixant per a les famílies i la qual fa temps que denunciem.
Si bé és cert que durant els anys 2019 i 2020 s’han produït alguns increments dels mòduls de determinats serveis, aquests han estat del tot insuficients, després d’una dècada de finançament escapçat i congelat. L’any 2021 no hi va haver cap increment de mòduls i tarifes i pel 2022 tampoc se’n contempla cap, evidenciant-se així la manca de compromís i voluntat del Parlament i del Govern per fer front a aquesta realitat. En concret, tan sols s’han produït petits augments que sumen un 3,8% de mitjana pel conjunt dels serveis al llarg de 10 anys, una xifra molt insuficient, tenint en compte que els costos han sofert un increment del 21,3% en el mateix període. Tot plegat, a més, en cap cas s’ajusta als compromisos adquirits pel Govern a finals de l’any 2019, que contemplaven increments del finançament pels anys 21 i 22.
Però ningú comptava amb la pandèmia, que ha suposat un increment de costos importants i també un canvi de manera de treballar. En aquest cas, l’administració ha creat un Plus extra Covid, que ens ha ajudat a cobrir els costos extres de material i professionals, però que sembla que tenen data de caducitat.
Estem al 2022, i amb un conflicte bèl·lic que sembla que afectarà una vegada més a l’economia, i per tant, a la nostra precarietat que encara no hem pogut aixecar.
Com ja hem tingut oportunitat de traslladar al Govern i als grups parlamentaris en innombrables ocasions, estem parlant d’uns serveis públics contemplats a la cartera de serveis socials i que són els veritables instruments que garanteixen els drets socials de les persones amb discapacitat.
A banda de les dificultats que aquesta situació provoca a l’hora d’assegurar una atenció individualitzada i de qualitat, també suposa una clara amenaça per a la sostenibilitat de les entitats i pel poder adquisitiu i les condicions laborals de les persones treballadores. Sobre aquest darrer punt, volem posar de manifest que la prestació de serveis a les persones no es pot basar en salaris baixos dels professionals que els atenen, sinó que cal un reconeixement de la seva tasca per professionalitzar l’atenció prestada i garantir la seva màxima excel·lència. És injustificable, sobretot si comparem els salaris dels nostres treballadors amb els d’aquells que duen a terme les mateixes activitats directament des de l’administració pública o des de l’àmbit sanitari. Poden arribar a existir diferències salarials de fins al 30%.
Per tot plegat, les entitats de la discapacitat a Catalunya insistim en la importància d’impulsar mesures urgents per garantir un adequat finançament que permeti assegurar l’atenció professional necessària que requereixen les persones amb discapacitat intel·lectual, unes condicions laborals dignes pels professionals formats en l’àmbit social i sanitari que ofereixen els suports necessaris, i la viabilitat econòmica de les entitats socials que són les principals prestadores de serveis en cada territori.
Urgeix prendre accions al respecte i és precís comptar amb la participació de les entitats representatives del sector per trobar solucions ajustades a les veritables realitats i necessitats del col·lectiu. És imprescindible recuperar el compromís adquirit pel Govern de crear espais de diàleg en els quals definim conjuntament un pla de recuperació dels anys perduts i, alhora, és fonamental comptar amb el compromís del Govern de la Generalitat a l’hora de fer efectius els acords consensuats. Només si no oblidem, podrem avançar cap un país més responsable, just i solidari.
Aquest article està signat pels següents directors generals i gerents d’entitats del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament: Anna Mas (APRODISCA), Ramon Vives (Asproseat Grup), Maite Trepat (Associació Alba), Marta Mateu (Àuria Fundació), Dr. Joaquim Serrahima (Catalonia Fundació Creactiva), Xavier Martínez (CIPO), Jordi González (Esclat Grup Social), Toni Espinal (Fundació AMPANS), Josep Ricou (Fundació Apip Acam), Francesc Durà (Fundació ASPRONIS), Enric Herrera (Fundació Aspros), Montserrat Estrada (Fundació Atendis), Pep Mendoza (Fundació Autisme Mas Casadevall), Jordi Cerezuela (Fundació Ave Maria), Montserrat Cañizares (Fundació Badalona Capaç), Albert Vidal (Fundació el Maresme), Ignasi de Gispert (Fundació ESMEN), Isaac Casanovas (Fundació Ilersis), Herminia Ordeig (Fundació MAP), Joan Clotet (Fundació Mas Albornà), José Manuel Agramunt (Fundació Mercè Pla), Dani Jorquera (Fundació Prodis), Pepita Perich (Grup Fundació Ramon Noguera), Jordi Garcia (Fundació Rubricatus), Ricard Aceves (Fundació Sant Tomàs), José Carlos Eiriz (Fundació Santa Teresa del Vendrell, Fundació Ginac i Fundació Onada), Ricard Matas (Fundació Tallers Catalunya), Carlos Sopeña (Fundació Viver Bell-Lloc i Fundació Lluïsa Oller, Fundació Tutelar l’Esguard), Manuel Morales (Grup Cooperatiu TEB), Xavier Ferré (GSIS- Grup Serveis Iniciativa Social i GSISDOS), Silvia Domènech (La Fageda Fundació), Montse Lao (LaFACT Fupar),Carles Descalzi (Sant Pere Claver-Fundació Serveis Socials), i Josep Tresserras (Som Fundació).