- La representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya ha publicat avui el Llibre blanc “L’impacte de la Covid-19 en els serveis i suports a les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament” realitzat amb el recolzament de la Fundació ”la Caixa”
- L’informe presentat al Palau Macaya fa èmfasi en com l’esclat de la pandèmia ha agreujat la realitat de les entitats i ha evidenciat les mancances d’un sistema públic poc eficient
- Dincat assegura que cal construir un nou model d’atenció més integrat i arrelat al territori, posar en marxa un pla de transformació de les entitats i impulsar una política forta i compromesa que aposti pel reconeixement públic i social de les entitats
Dimarts, 16 de març de 2021. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, ha presentant avui al Palau Macaya el Llibre blanc “L’impacte de la Covid-19 en els serveis i suports a les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament” realitzat amb el recolzament de la Fundació ”la Caixa”. Passat un any de la proclamació de l’estat d’alarma, i encara immersos enmig d’una crisi sanitària sense precedents, la federació ha encarregat aquest informe amb l’objectiu de conèixer l’impacte de la Covid-19 en el sector, analitzar els reptes i oportunitats que presenta la nova realitat i definir les grans línies estratègiques per adaptar els serveis i suports per al col·lectiu a la nova realitat post Covid-19.
“El sobreesforç físic i emocional que han fet les entitats del sector i els seus professionals aquest any ha estat admirable i, sens dubte, clau a l’hora de pal·liar molts dels efectes que podria haver tingut en l’atenció a les persones, fins i tot quan no hi havia equips de protecció, ni accés a tests. Tanmateix, és important reflexionar com a sector i com a país sobre les febleses que ens han portat al límit i sobre com enfocar i enfortir el sector per comptar amb un sistema fort de serveis d’atenció a les persones”, explica Carles Campuzano, director de Dincat.
L’informe fa èmfasi en com l’esclat de la pandèmia ha agreujat la realitat de les entitats, que ja travessaven una fràgil situació des de feia més de 10 anys, i en com la crisi ha evidenciat les mancances d’un sistema públic poc eficient i ha deixat al descobert un desconeixement injustificable entorn el sector per part de l’administració pública.
Malgrat al llarg de l’any s’ha guanyat major capacitat de resposta i adaptació, el desemparament viscut, els protocols poc clars i específics, les mancances en coordinació, comunicació, recursos i formació, entre d’altres, han evidenciat la necessitat d’enfortir el sector. Cal, en aquest sentit, avançar cap a un model més eficaç de suport a les persones amb discapacitat intel·lectual que garanteixi els seus drets i, també, el seu accés en tot moment als serveis sanitaris i a la informació sobre salut pública que requereixen, sense discriminació per motius de discapacitat.
“La falta d’un sistema integrat de gestió i informació dels serveis socials ha tingut conseqüències devastadores pel sector. Això, sumat a la constatació que l’administració no té prou consciència ni coneixement de les necessitats específiques de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies, fa que reflexionar sobre el model existent i construir-ne un de millor s’hagi convertit en una qüestió de responsabilitat pública”, explica Campuzano.
Construint un sector més fort i sòlid
En aquest sentit, i a través de l’anàlisi feta durant la realització del llibre blanc, Dincat ha detectat els reptes que afronta el sector i les oportunitats de construir models més eficients que enforteixin el sector i dignifiquin l’atenció a les persones del col·lectiu.
En primer lloc, cal dissenyar i construir un nou model inclusiu, de proximitat i centrat en el projecte de vida de cada persona en la línia del que determina la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat de l’ONU.
Es tracta d’avançar en la desinstitucionalització, dissenyant nous models d’atenció que completin l’evolució cap a l’atenció centrada en la persona i arrelada al territori. Per aconseguir això, cal revisar les condicions dels equipaments, dels serveis i els suports; integrar persones de diferents col·lectius, trencant barreres i atenent les noves necessitats que emergeixen; i donar resposta a les noves necessitats de les famílies, incorporant nous serveis de suport i articulant serveis d’atenció domiciliària flexibles. En definitiva, cal revisar a fons tot el sistema de serveis i suports per avançar en aquest canvi centrat en les persones.
En segon lloc, és de vital importància posar en marxa un pla de suport per a la transformació de les entitats del sector per adequar-se de manera estable a les necessitats sobrevingudes i per preparar-se per la resposta a les situacions que es poden trobar en la nova realitat. D’una banda, cal millorar les competències necessàries per portar a terme els processos de transformació, a través de la formació dels professionals i de l’adaptació de les estructures i l’organització a les noves necessitats. D’altra banda, és important avançar en la gestió de la cultura ètica de les entitats, promovent sistemes de treball i gestió de les organitzacions que aterrin els valors i els codis ètics en el dia a dia de les entitats. Per últim, cal garantir la sostenibilitat dels serveis i de les entitats, incorporant sistemes eficaços de distribució de recursos i invertint més en coneixement i transformació digital; així com cal impulsar accions de cooperació per avançar cap a una xarxa d’entitats fortes, referents territorials, amb visió de futur i amb capacitat per ampliar serveis i fer aliances.
En tercer lloc, l’informe determina que cal impulsar una política pública forta, clara i decidida que doni suport al sector i que aposti pel reconeixement social del paper de les entitats del tercer sector. En aquest sentit, l’administració hauria de ser capaç de facilitar amb rapidesa els recursos materials i econòmics necessaris per afrontar situacions com la viscuda amb la pandèmia de la Covid-19, sense que la qualitat a l’atenció a les persones es vegi afectada, ni es posi en risc la viabilitat de les entitats. Així mateix, és imprescindible establir mecanismes de coordinació eficients entre diferents departaments i els serveis que donen, especialment entre les dimensions de salut i la social.