L’Amèlia Clara, presidenta i cofundadora de la cooperativa Femarec, ens explica com van ser els inicis, la trajectòria i les fites assolides per l’entitat que recentment ha fet trenta anys. Una història que s’iniciava el 1991 en un petit local del barri de Gràcia de Barcelona sense més recursos i eines que una il·lusió extraordinària i la convicció que un futur millor per a les persones en risc d’exclusió era possible.
Femarec és una entitat d’acció social que treballa des del 1991 per la inserció social, laboral i cultural de col·lectius en risc d’exclusió, atenent les persones en els àmbits d’orientació laboral, millora de l’ocupabilitat, atenció psicològica i assistencial, formació ocupacional, formació continuada a professionals, Centre de Dia de Salut Mental, Centre Especial de Treball, serveis a les empreses, activitats culturals i de lleure, prelaboral i projectes socials i d’intercanvi d’experiències.
Perquè veu crear la cooperativa Femarec i quins objectius tenia?
Doncs mira, érem molt joves i molt idealistes, de fet, el que volíem era canviar el món. Les tres companyes que vam crear Femarec proveníem ja del sector, havíem treballat en tallers ocupacionals i teníem experiència en l’ús del treball com a eina terapèutica d’inserció, però crèiem que aquella pràctica es quedava a mig camí envers la plena normalització de la presència i el reconeixement de les capacitats i els drets de les persones en risc d’exclusió i en concret, amb les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats. Les feines que sovint es duien a terme en aquest tallers eren de molt baixa qualificació, amb poca o nul·la interacció amb la resta de la societat i no els proporcionaven recursos per viure independentment ni oportunitats de creixement personal. Calia anar més enllà, calia trobar vies d’ocupació noves i amb valor afegit que permetessin realment a aquestes persones emancipar-se i viure amb plenitud les seves vides i alhora, reivindicar la seva presència a la societat com a agents productius i proveïdors de serveis i valors positius.
Vam estar estudiant intensament el mercat laboral d’aleshores, estem parlant de primers dels noranta, el 1991, quan creem la cooperativa. En aquell moment s’iniciava a casa nostra una incipient política de preservació del medi ambient i de seguida vam tenir clar que aquest àmbit oferia moltes possibilitats al nostre projecte. Era un sector absolutament nou, carregat de valors positius i amb unes perspectives de creixement enormes. El fet, però, de ser tan nou feia que no hi hagués referents i a penes legislació a casa nostra, així que vam haver d’anar-los a buscar a fora, a d’altres països que ens duien anys d’avantatge en aquest sentit, en concret a Alemanya i Països Baixos i així és com vam fer els nostres primers passos i bastir el nostre projecte d’inserció laboral sota l’eslògan “Una acció ambiental socialment útil”. El 1992 vam dissenyar una Formació Ocupacional específica i vam impartir els primers cursos per formar als primers treballadors usuaris i el 1993 posàvem ja en marxa el nostre Centre Especial de Treball (CET), orientat principalment a la recollida selectiva i gestió de residus. Justament ara en celebrem el 30è aniversari.
Des d’aleshores, totes les activitats productives que hem desenvolupat des del nostre CET han anat sempre en la línia de la cura mediambiental perquè entenem que un projecte és més beneficiós per al conjunt de la societat si resol alhora més d’una problemàtica. I d’aquesta manera, ens vam trobar posant en pràctica una estratègia desconeguda llavors però que avui es coneix com economia circular o verda. Treballàvem per una convivència sostenible entre el desenvolupament econòmic, la preservació del medi ambient i la inserció sociolaboral de les persones en risc d’exclusió a través d’activitats productives alineades amb les 4Rs de l’ecologia: reduir, reutilitzar, reciclar i recuperar.
Amb quines dificultats us heu hagut d’enfrontar per dur-lo a terme?
Bé, les dificultats han estat moltes, incomprensió, manca de recursos, supeditació als va i ve polítics… Malgrat tot, sempre hem tingut clar que els entrebancs que ens anàvem trobant en el camí no havien de ser percebuts com a dificultats insalvables sinó com a oportunitats d’aprenentatge que ens obrissin noves portes i vies per explorar i per fer-nos més resilients. En resum, aconseguir convertir les dificultats en oportunitats.
Per posar un exemple, quan després d’algun ensurt vam entendre que no podíem arriscar-nos a fer dependre tot el nostre projecte i les persones que ateníem exclusivament de les aportacions publiques, que de sobte podien acabar-se i deixar-nos en una situació crítica, vam idear la creació de la Fundació Femarec.
Era el 1997 i teníem el convenciment que calia implicar el món empresarial i productiu en la tasca d’inserció sociolaboral de les persones amb més dificultats. Els havíem de fer entendre que els sectors més afavorits de la societat tenien el deure de retornar-li una part dels beneficis que n’havien obtingut. En aquell moment també estàvem innovant sense ser-ne conscients. Vam formular una cosa que llavors nosaltres vam anomenar solidaritat responsable i que ara es coneix com a Responsabilitat Social Corporativa i que ha esdevingut part important de la política d’imatge de tota corporació o empresa mitjana o gran.
Doncs d’aquesta manera, vam aconseguir aglutinar un primer grups d’entitats molt destacades del teixit empresarial de casa nostra que havien de servir alhora, de corretja de transmissió exemplaritzant envers la resta. En aquesta tasca voldria destacar la figura d’en Pere Duran Farell, una personalitat extraordinària que de seguida ens va obrir les portes de bat a bat i mercès a la seva convicció i entrega va fer-ho possible.
Així hem obtingut oportunitats productives per al nostre CET, recursos i sobretot, un canvi de percepció social, el reconeixement de que els serveis que duen a terme les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats són de qualitat, eficaços, competitius i carregats de valors positius.
I el futur?
El futur serà allò que aconseguim impulsar en el present. I actualment estem molt implicades en pal·liar les conseqüències que comporta l’envelliment prematur que hem observat que experimenta majoritàriament la població que atenem. Un factor d’èxit de la societat és haver aconseguit perllongar de manera notable l’esperança de vida d’aquestes persones. Aquesta dada és òbviament extraordinàriament positiva però ens enfronta a nous reptes que hem de ser capaces, entre totes, d’encarar correctament per tal de que aquest èxit no s’acabi girant en contra de les pròpies persones.
Com deia, aquestes persones pateixen un envelliment prematur, situació que en molts casos els impedeix seguir desenvolupant les tasques productives que duien a terme fins al moment. Alhora, i com a complicació afegida a les seves pròpies dificultats, també s’estan convertint, sobretot les dones, en les cuidadores de familiars molts més grans que elles i molt depenents. Això ens aboca a un debat en profunditat d’aquests situació i en el que s’hi han d’implicar tots els sectors; l’administració, les entitats i el teixit productiu. Aquestes persones tenen dret, com tothom, a un descans feliç i protegit quan arriba al final de la seva vida productiva, i no pot ser que condicionants socioeconòmics els aboquin a una precarietat, estrès i infelicitat que no mereixen.
En aquest sentit i des de la nostra parcel·la d’activitat, treballem per perllongar la seva vida laboral cercant noves vies productives amb menys exigència física però amb alt valor afegit, com per exemple, la revisió i certificació de continguts en termes de Lectura Fàcil, i també batallem perquè tinguin dret a unes jubilacions avançades sense penalització i dignes, que els permetin viure sense precarietat el seu darrer tram de vida.
També m’agradaria afegir que ens faria molta il·lusió aconseguir la normalització de la presència de les persones amb discapacitat en el món de la creació artística professional. És un aspecte poc analitzat però és un dels àmbits en els que més exclusió existeix i en el que cal incidir més per eliminar estigmes i tabús. El potencial creatiu d’aquestes persones és enorme i, si valorem una peça artística pel seu poder transformador, no hi ha dubte que les seves propostes ho són.
En resum, hem de seguir afrontant els nous reptes amb la mateixa mentalitat de sempre i sense perdre l’objectiu inicial que és el benestar i la dignitat de les persones en risc d’exclusió. Que puguin desplegar tota la seva capacitat i creativitat, sense frens ni tabús, amb el convenciment que són una font extraordinària de valors positius. Una societat que respecta i promou una vida digna per aquestes persones és segur una societat més sana, solidaria, tolerant i amb un major respecte per la diversitat.
Per acabar, que valoraries més de tota aquesta trajectòria i la feina feta en aquests anys?
Doncs mira, no són ni les xifres, ni les quantitats, ni el volum de feina, ni els projectes que hem pogut desenvolupar en tots aquests anys el que em fa sentir més satisfacció. Allò que em fa sentir més bé amb mi mateixa és quan veig que un client important ens audita la producció que li fem i ens la valora de forma extraordinària, millor que altres empreses ordinàries que competeixen en pla d’igualtat amb nosaltres i en conseqüència, continua mantenint la confiança en el nostres serveis.
I em fa sentir bé perquè aquests serveis els duen a terme un equip extraordinari de persones, amb una situació personal complexa i amb unes dificultats que a priori, ja sigui fa un, deu, vint o més anys, quan van començar a treballar amb nosaltres, els feien tenir unes expectatives de futur molt incertes i preocupants i ara, en canvi, han pogut desenvolupar-se i emancipar-se. En molts casos han format parelles, tenen una vida social i afectuosa molt plena. Tenen un habitatge digne, fins i tot hi ha qui té cotxe. Organitzen vacances, tenen somnis de futur… i en molts casos, els realitzen.
Això és extraordinari i omple molt i en definitiva, és el que dona sentit i forces per afrontar el que sigui i seguir endavant malgrat totes les dificultats.
