La participació política de les persones amb discapacitat intel·lectual és, encara avui i malauradament, molt ínfima en el nostre país. A poc a poc i al llarg dels últims anys, les organitzacions polítiques han començat a incorporar persones del col·lectiu a les seves files. Un fet imprescindible i reivindicat pel sector, de la mà de Dincat, pel dret del col·lectiu a alçar la veu i parlar, en primera persona, de les seves necessitats i les seves propostes, tan pel que fa a aspectes com la discapacitat, com qualsevol altre aspecte de la vida en societat, de la qual, com tothom, en formen part. Una idea que proclama la tradicional i històrica cita “Res sobre nosaltres sense nosaltres” i que ha estat reivindicada en moltes ocasions pel sector de la discapacitat.
En parlem amb Sergi Moncunill, activista i polític de 35 anys amb discapacitat intel·lectual, membre del Consell de participació de Persones de Dincat que, des de l’any 2019 va iniciar la seva carrera política, formant part del partit d’ERC a la Selva del Camp. També és Comissionat del Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat a Catalunya, i és una de les poques persones amb discapacitat intel·lectual que han format part d’una llista electoral. En concret s’ha presentat en dues ocasions a llistes municipals (2019 i 2023), una a llistes pel Parlament de Catalunya (2021) i, aquest pròxim 12 de maig, es presenta de nou a les eleccions autonòmiques com a suplent número 9 a la llista d’ERC a Tarragona.
Aquest diumenge, et presentes per quarta vegada a unes eleccions. Què és el que t’empeny a presentar-t’hi?
A la meva família sempre els ha agradat molt la política i, per això, des de petit ja tenia aquest interès. Ja fa anys que ERC em va incloure al seu partit i per mi és molt important, ja que ajudo a visualitzar les persones amb discapacitat, aquelles que no tenen veu i que també han d’estar representades.
Creus que no ho estan prou?
Penso que no. Els partits polítics no aposten per les persones amb discapacitat intel·lectual. Per això, és important que hi siguem, que ens autorepresentem. Si fas una llei per persones amb discapacitat i resulta que nosaltres mateixos no formem part de la proposta… quin sentit té? Nosaltres som la millor representació pel col·lectiu. En definitiva, sense nosaltres, no es poden fer polítiques a favor de nosaltres.
Tanmateix, ens consta que, si no l’única, ets una de les poques persones amb discapacitat intel·lectual que es presenta en aquestes eleccions. Per què creus que passa això?
Perquè els partits polítics, en general, no creuen en nosaltres i, com que no hi creuen, som una minoria. Tenen poca implicació per a canviar la mirada i atendre la nostra realitat. Fins i tot quan anem a una Comissió al Parlament per parlar en nom del col·lectiu, ens trobem que molt pocs representants polítics ens venen a escoltar… Això demostra que no tenen interès en nosaltres…
Ni per escoltar-vos, ni per incloure-us a llistes
Aquí el problema de la política és quan només interessen els vots. Si una cosa dona vots, aleshores l’atenen. La discapacitat no interessa, no es veu com una prioritat.
I què podem fer per millorar això i s’inclogui més persones amb discapacitat intel·lectual als partits?
Jo sento que ja ho hem fet tot, hem parlat amb partits polítics, hem fet reivindicacions, manifestacions… tu pots fer molt, però si els polítics de torn es tapen les orelles, no podem fer massa més. I això passa sobretot amb la discapacitat intel·lectual, la física i la sensorial no tenen tanta dificultat per ser inclosos en els partits.
Creus que és perquè consideren que no teniu prou capacitat per formar part de la política?
Jo penso que és això, no confien en nosaltres, no coneixen la nostra realitat i del que som capaços. És fruit d’un desconeixement molt gran i que costa molt trencar si no se’ns dona l’oportunitat. No ens prenen seriosament.
I quan aneu a llistes sempre és en posicions simbòliques, amb molt poques opcions per a acabar sent diputats…
Jo estic satisfet amb el paper que em donen des d’ERC, ja que em donen el meu lloc en molts espais on es prenen decisions amb relació a la discapacitat dins del partit, com a la sectorial de Drets Socials. Espero d’aquí a uns anys poder anar agafant més força i avançar en posicions més rellevants a les llistes electorals. Però és cert que, en general, els partits que inclouen persones amb discapacitat els tenen en posicions molt simbòliques sense pràcticament poder influenciar en res.
I a l’hora d’anar a votar i participar d’una jornada electoral… creus que està garantit el dret a vot del col·lectiu amb les mateixes condicions que la resta? Quines barreres afronten les persones amb discapacitat intel·lectual a l’hora d’anar a votar?
No està garantit el dret a vot de forma correcta. Els programes electorals, en primer lloc, haurien d’estar en lectura fàcil. Si els programes no estan adaptats, les persones no tenen interès o no saben ben bé el què voten. Molta gent no entén la política, ja que és pesada i feixuga i està en un idioma que la gent no entén, no només les persones amb discapacitat intel·lectual.
A grans trets i per acabar, quines demandes i propostes fas tu, com a persona amb discapacitat intel·lectual i polític, de cara aquestes eleccions?
Jo penso que hi ha d’haver més i millor ocupació per les persones amb discapacitat intel·lectual, formació de qualitat adaptada i suport a les empreses ordinàries. També cal millorar el tema de l’accés a l’habitatge i la vida independent. I les ciutats han d’adaptar-se, ser més accessibles i més inclusives.
Moltes gràcies, Sergi, esperem que a les pròximes eleccions més persones del col·lectiu s’animin a participar activament en política.