Som la veu principal

• Dincat i Granés Fundació publiquen el “Segon informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya” amb la voluntat de comptar amb una perspectiva evolutiva i comparada amb relació a la realitat que afronta el col·lectiu per, així, identificar els grans reptes que cal abordar. 
• De l’informe s’extreuen dades del tot preocupants com el fet que només 1 de cada 10 persones amb dis­capacitat intel·lectual té feina; que encara arrosseguem una llista d’espera de més de 3.800 persones per accedir a centres residencials i/o llars residència; que el nombre d’usuaris dels serveis d’atenció precoç s’ha multiplicat per deu; o que una de cada tres dones amb discapacitat intel·lectual no ha anat mai a una con­sulta ginecològica. 
• Reivindiquen la necessitat urgent d’impulsar polítiques públiques com definir una estratègia global d’inserció laboral o actualitzar la Cartera de Serveis Socials per garantir la inclusió i el respecte dels drets del col·lectiu.

Dijous, 3 d’octubre de 2024. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament (DID), i Granés Fundació, entitat que promou projectes de recerca amb relació a la discapacitat, han publicat el “Segon informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya”, un estudi que veu la llum dos anys després de la publicació del primer informe, i que  neix amb la voluntat de comptar amb una perspectiva evolutiva i comparada amb relació a la realitat que afronta el col·lectiu per, així, identificar els grans reptes que cal abordar, partint del que prescriu la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides.

Actualment, i segons constata l’informe, 1 de cada 100 persones a Catalunya té discapacitat intel·lectual, tipologia de discapacitat, de fet, que més creix, arribant a fer-ho en un 28% els últims 5 anys. L’informe, impulsat pel LabDincat, l’espai de recerca i coneixement del sector, recopila les principals dades disponibles avui sobre elles a Catalunya, recull les seves principals demandes i incorpora reflexions i opinions d’acadèmics, professionals, persones amb DID i familiars. En concret, l’observatori analitza entre d’altres, aspectes com la infància i adolescència, l’accessibilitat; l’accés a la justícia; l’educació; el treball i ocupació; la salut; la vida independent i inclusió a la comunitat; la participació en la vida política i pública; el nivell de vida i la protecció social; el reconeixement igualitari davant la llei; i la participació en la vida cultural, el lleure i l’esport.

De l’informe s’extreuen dades del tot preocupants com el fet que només 1 de cada 10 persones amb dis­capacitat intel·lectual té feina; que el càlcul de la pen­sió mitjana no contributiva, la que reben la major part de persones amb DID, es troba per sota dels 440 euros mensuals, fet que repre­senta el 44% del salari brut mínim interpro­fessional; que encara arrosseguem una llista d’espera de més de 3.800 persones per accedir a centres residencials i/o llars residència; que una de cada tres dones amb discapacitat intel·lectual no ha anat mai una con­sulta ginecològica; que entre el 2001 i el 2023, el nombre d’usuaris dels serveis d’atenció precoç s’ha multiplicat per deu i la freqüència assistencial mitjana d’aquests infants està per sota del mínim legal requerit; o que la prevalença de trastorns psiquià­trics s’ha demostrat de 3 a 4 vegades major entre persones amb DID, que es troben amb diagnòstics inadequats i sovint van acompanyats d’una sobremedicació innecessària.

Per tant, les persones amb DID s’enfronten a múltiples reptes que les situen en posicions de desigualtat, discriminació i vulneració de drets. Aquestes dificultats es troben en l’educació, l’ocupació, l’habitatge i la vida independent, la participació política i la vida en comunitat o l’exercici de la capacitat jurídica, entre d’altres. I és que malgrat els progressos en la legislació i la major consciència pública, persisteixen barreres significatives que limiten el seu accés en igualtat d’oportunitats en els diferents àmbits i drets reconeguts però que encara segueixen sense fer-se efectius. La inclusió social continua sent, per tant, una meta llunyana que ve fixa­da per la Convenció de les Nacions Unides i en la qual s’ha avançat, però de manera totalment insuficient. Es posa de manifest, per tant, la necessitat urgent d’impulsar polítiques públiques per garantir la inclusió i el respecte dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual en totes les esferes de la societat.

Per tot plegat i amb l’informe a la mà, el sector exigeix a l’administració:

1. Acabar amb les llistes d’espera i actualitzar la Cartera de Serveis Socials, prioritzant un model d’atenció centrat en les persones que potenciï els suports i serveis de promoció de l’autonomia perso­nal, alhora que es dona solució a les dificultats d’accés a l’habitatge per part del col·lectiu i es potencia la seva participació social en àmbits com el lleure, la cultura, l’esport o la política.
2. Definir una estratègia global d’inserció laboral per a les persones amb disca­pacitat, que incorpori mesures d’acció positiva adreçades a les persones amb discapacitat i especials dificultats, tant des de la vessant del mercat protegit com de la inserció a l’empresa ordinària, tot apostant per metodologies i models com el treball amb suport o la formació dual adaptada.
3. Aconseguir un sistema educatiu inclusiu facilitant els recursos personals i ma­terials que permetin la millora de les polítiques i pràctiques educatives a les escoles i la pro­gressiva transformació dels centres d’educació especial dins aquest sistema, per disposar d’un sistema integral on tot l’alumnat hi tingui cabuda i assoleixi els objectius educatius que els corresponen en totes les etapes.
4. Establir els serveis socials com a sistema, de manera que confereixi seguretat i qualitat per tenir millor capacitat de resposta, que vetlli per la garantia de drets, que asseguri l’equilibri territorial, que tingui en compte el sobre cost que pateixen les persones amb DID i les seves famílies, que reconegui el paper de les persones cuidadores no professionals i que posi en valor la feina desenvolupada pels i les professionals del sector.
5. Garantir la igualtat de tracte i la no discriminació, així com la plena participació social de les persones amb DID; especialment aconseguint la incorporació de l’accessibilitat cognitiva a tots els entorns i processos fent que Catalunya sigui accessible universalment; també parant especial atenció a la situació de les nenes i dones amb DID; i des de tots els àm­bits com el sanitari, judicial, penitenciari, cultural, recreatiu, polític, entre d’altres.

L’informe s’ha presentat davant de més de cent professionals i representants d’institucions del sector, en un acte que s’ha fet aquest dijous al Col·legi de Periodistes de Catalunya i que ha comptat amb les intervencions de José Carlos Eiriz, predient de Dincat, Laura Masferrer, directora gerent de Granés Fundació, María Sánchez (Ksnet), coautora de l’informe; i la nova consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo.

 

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual, ha reunit avui a més de 300 persones del col·lectiu, famílies, professionals i representants de l’administració pública al Cosmocaixa, amb l’objectiu de presentar els bons resultats del projecte “Mi Casa: una vida en comunidad”. 

• Després de més de dos anys i mig d’implantació a Catalunya, amb la implicació actual de 9 entitats del territori, s’han creat 23 habitatges pilot i ja són 88 persones amb discapacitat intel·lectual les que compten amb els suports necessaris per a poder decidir per elles mateixes com volen viure.

• Reclamen valentia a l’administració pública per a continuar apostant per projectes com aquest que contribueixen a fer possible el procés de desinstitucionalització i a trobar els models d’atenció i perfils professinals adequats per fer-lo possible.

Dimecres, 25 de setembre de 2024. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual  Catalunya, ha celebrat avui el Congrés autonòmic del projecte “Mi Casa: una vida en comunidad”, amb l’objectiu de presentar els bons resultats d’aquest, i reivindicar que viure en comunitat i de forma independent i amb els suports necessaris, no només és un dret, sinó que és possible i té afectes molt positius per a les persones del col·lectiu. L’esdeveniment ha reunit a més de 300 persones amb discapacitat intel·lectual, professionals, familiars i representants de l’administració pública, al Cosmocaixa.

En concret, el projecte estatal “Mi Casa: una vida en comunidad”, té l’objectiu de contribuir al desenvolupament de polítiques públiques sobre la desinstitucionalització, la prevenció de la mateixa i la transformació del model de cures de llarga durada, a través de la implementació de solucions innovadores de transició cap a habitatges en comunitat i serveis de suport comunitaris i personalitzats, amb oportunitats per poder tenir vides normalitzades i a participar en la societat com qualsevol ciutadà o ciutadana.

Gràcies a aquest projecte i a l’actual implicació de 9 entitats del territori (Alba Jussà, Apindep, Aprodisca, Aspronis, El Rusc, Ilersis, IPSS, Pere Mitjans i Prodis), s’han creat 23 habitatges pilot i ja són 88 persones amb discapacitat intel·lectual (81% amb grans necessitats de suport) les que han passat a viure en comunitat i a comptar amb els suports necessaris per a poder decidir per elles mateixes en diferents poblacions de Catalunya.

“Cal posar-se les piles i seguir apostant per models d’habitatge a la comunitat per a totes les persones, fent realitat el camí cap a la desinstitucionalització, un camí necessari si volem ser una societat realment inclusiva”, explica Víctor Galmés, director de Dincat. “Cal reconèixer i promoure el dret de totes les persones, independentment de la seva situació, a tenir els suports que precisin per a poder dur a terme el seu projecte de vida independent, participant plenament en la societat i prenent les seves pròpies decisions”, afegeix.

Dincat recorda que només apostant per projectes com Mi Casa avançarem cap el que determina la Convenció dels Drets de les persones amb Discapacitat de l’ONU: el dret de les persones amb discapacitat intel·lectual, sense excloure a les persones amb grans necessitats de suport, a viure en comunitat convertint els seus desitjos i preferències com els elements més importants dels suports que reben. Canviar la cultura d’atenció a les persones, transformar la tipologia de centres i serveis, millorar les polítiques de suport i cures i promoure entorns comunitaris més inclusius i accessibles, són els principals reptes que cal afrontar.

‘Mi Casa: una vida en comunidad’ és un projecte d’innovació de Plena inclusión a 3 anys (2022-2024), que està impulsat a 7 comunitats autònomes i compte amb el suport del Govern d’Espanya (a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb fons del programa NextGenerationEU) i de les diferents administracions públiques de cada territori. En concret, a Catalunya, el projecte compta amb un finançament estimat de 5 milions d’euros dels Fons Next Generation i amb el finançament de la Generalitat de Catalunya de 33 places via conveni amb una dotació estimada de prop d’un milió d’euros per aquest 2024.

Descarrega la nota de premsa

• La representant del sector de la discapacitat intel·lectual i Mònica Martínez Bravo han abordat les prioritats en l’àmbit de la discapacitat intel·lectual davant la urgència de reprendre i engegar la millora i actualització de les polítiques socials. 
• Acabar amb les llistes d’espera, actualitzar la Cartera de Serveis Socials i establir un finançament que dignifiqui el sector i millori les condicions laborals dels professionals, són algunes de les principals demandes del col·lectiu.

Dijous, 12 de setembre de 2024.- Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, s’ha reunit avui per primera vegada amb la nova consellera de Drets Socials i Inclusió, Mònica Martínez Bravo, amb la voluntat de traslladar-li les principals demandes del col·lectiu i, així, treballar plegats per construir un país més inclusiu i socialment responsable.

Al llarg de la trobada, que ha tingut lloc al Centre Ocupacional de Sant Tomàs a Calldetenes, i a la qual també ha assistit la nova secretaria d’Afers Socials i Famílies, Carolina Homar, els representants de Dincat han insistit en la necessitat de reprendre i engegar la urgent millora i actualització de les polítiques socials amb un pressupost suficient. En concret, Dincat ha fet èmfasi en la importància d’implementar la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat aprovada per Nacions Unides, accelerant l’establiment d’un pla per acabar amb les llistes d’espera per accedir a determinats serveis, especialment als residencials, que pateixen unes llistes d’espera de gairebé 4.000 persones; i transformant el model de suports a través de la necessària revisió de la Cartera Serveis Socials. D’altra banda, la federació ha posat el focus, també, en la necessitat  de comptar amb un finançament estable i just, que garanteixi l’equiparació salarial dels i les professionals del sector amb els i les de la Salut, incrementant els mòduls dels serveis de la Cartera.

 “Estem satisfets de la celeritat en què aquesta trobada s’ha efectuat tenint en compte que ja no es poden permetre més endarreriments en la necessària millora de les polítiques socials, especialment en les d’atenció i suport a les persones amb discapacitat intel·lectual”, ha explicat José Carlos Eiriz, president de Dincat. “Portem massa anys amb reptes acumulats i qui més ho acaba pagant són les persones i col·lectius més vulnerables, que són els que més necessiten polítiques socials i millores legislatives”, ha afegit.La nova consellera s’ha compromès a afrontar els reptes pendents del sector i a treballar-hi conjuntament per abordar-los, una predisposició que ha satisfet als representants de Dincat que esperen poder consolidar la bona sintonia sorgida d’aquesta primera reunió.

Descarrega la nota de premsa

• Dincat, que representa un total de 57 escoles d’educació especial de Catalunya lamenta que encara no comptem amb una escola veritablement inclusiva i demana, entre d’altres, definir i concretar un model únic de CEEPSIR i actualitzar i incrementar les ràtios i els perfils professionals.

• La representant del sector fa una crida a la nova consellera d’Educació per tal de definir un co-lideratge clar entre el Departament i el sector per fer front a les dificultats i necessitats de l’alumnat, famílies i centres educatius.

 

6 de setembre de 2024. Més de 8.000 alumnes amb necessitats educatives especials ompliran les aules dels Centres d’Educació Especial (CEE) de Catalunya a partir del pròxim dilluns, 9 de setembre, sense haver-se culminat el desplegament del decret 150 d’educació inclusiva que s’arrossega des de fa ja 7 anys.

Dincat, que representa un total de 57 d’aquests centres a Catalunya, denuncia que encara no estiguin garantits l’accés, la participació i assoliment de competències de l’alumnat amb necessitats educatives especials i espera que el nou Govern continuï impulsant la transformació cap a un sistema educatiu inclusiu que ofereixi les mateixes oportunitats a tothom, fonamentat tant en l’escola ordinària inclusiva, com en les escoles d’educació especial com a recurs especialitzat.

L’accés a les aules i escoles ordinàries té un efecte molt positiu sobre el desenvolupament curricular i social de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Tanmateix, aquests centres, i el sistema educatiu en general, encara no donen una resposta adequada a aquest alumnat, especialment a aquells infants i joves amb necessitats de suport més intenses.

Per aquest motiu, des de Dincat reclamen incrementar els recursos destinats al desplegament de l’escola inclusiva a tot el sistema educatiu, així com definir i concretar un model compartit i de qualitat pels Centres d’Educació Especial proveïdors de serveis i recursos per a la inclusió (CEEPSIR), i actualitzar i incrementar les ràtios i els perfils professionals a tots els centres.

“Malauradament i malgrat els esforços i els recursos destinats, no podem dir que a Catalunya comptem amb una escola veritablement inclusiva si atenem a les dificultats dels centres ordinaris per atendre a l’alumnat amb necessitats educatives especials”, explica Alba Cortina, representant d’Educació a Dincat. “Esperem que el nou Govern aposti clarament per la inclusió en totes les etapes escolars i disposi polítiques enfocades en aquest sentit per donar les mateixes oportunitats a tots els infants i joves

Dincat recorda a la nova consellera, Esther Niubó, el paper de les escoles d’educació especial com a actors fonamentals en el desplegament de l’escola inclusiva. En aquest sentit, els CEE són recursos essencials per la inclusió dels alumnes que atenen i, al mateix temps, són una peça clau per assessorar i acompanyar les escoles ordinàries en la creació d’entorns i recursos que facin possible la inclusió educativa. Per això, Dincat fa una crida a la nova consellera per tal de definir un co-lideratge clar entre el Departament i el sector per fer front als reptes i necessitats de l’alumnat, famílies i centres educatius.

Així mateix, entre les principals demandes del sector, destaca també la necessitat de millorar l’actual situació de l’educació post-obligatòria que no satisfà les necessitats de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Cal, en aquest sentit, garantir una transició eficient i digna cap al mercat laboral d’aquest alumnat, amb una aposta clara i valenta cap als programes de transició a la vida adulta i als programes de formació professional adaptada.

Per tot plegat, Dincat ja ha transmès a la nova consellera la importància de reunir-se el més aviat possible amb la voluntat de transmetre les seves demandes i reivindicacions i començar  a treballar plegats per una educació inclusiva eficient.

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual, celebra l’Estratègia com un pas més cap a la transformació dels serveis d’atenció a les persones del col·lectiu cap a models de vida independent amb suports que garanteixin el seu dret a viure en comunitat i prenent les seves pròpies decisions.

• Demanen valentia a l’administració catalana a l’hora d’aplicar l’Estratègia, fent polítiques públiques i invertint els recursos necessaris per fer de Catalunya una societat realment inclusiva.

• Cal que el nou Govern segueixi apostant per projectes com “Mi Casa: una vida en comunidad” impulsat a Catalunya per Dincat per testejar nous models de vida per a aquestes persones, per tal de canviar les actuals polítiques de cures de llarga durada

 

Dimarts, 11 de juny de 2024. Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, aplaudeix la nova Estratègia Estatal de Desinstitucionalització del Govern d’Espanya aprovat aquest matí en Consell de Ministres, que suposa un pas més cap a la transformació dels models de vida i suports a les persones amb discapacitat intel·lectual i cap a la garantia dels seus drets.

En concret, l’estratègia té la voluntat d’alinear-se amb la Convenció dels Drets de les persones amb Discapacitat de l’ONU, que determina el dret de les persones amb discapacitat intel·lectual, sense excloure a les persones amb grans necessitats de suport, a viure en comunitat convertint els seus desitjos i preferències com els elements més importants dels suports que reben. Canviar la cultura d’atenció a les persones, transformar la tipologia de centres i serveis, millorar les polítiques de suport i cures i promoure entorns comunitaris més inclusius i accessibles, són els principals reptes que encara la nova estratègia.

Tanmateix, Dincat recorda que es tracta d’una estratègia que no obliga a les administracions autonòmiques competents al seu compliment i, per això, exigeix al pròxim Govern de la Generalitat que no miri cap a una altra banda i es posi les piles a l’hora d’aplicar-la, fent polítiques públiques i invertint per fer-la una realitat a Catalunya.

“El camí cap a la desinstitucionalització és una realitat necessària si volem ser una societat realment inclusiva. Tanmateix, no és un camí fàcil, està plegat d’obstacles i, per això, cal posar-se les piles”, explica Víctor Galmés, director de Dincat. “Cal reconèixer i promoure el dret de totes les persones, independentment de la seva situació, a tenir els suports que precisi per a poder dur a terme el seu projecte de vida independent, participant plenament en la societat i prenent les seves pròpies decisions. Esperem que l’Estratègia no quedi en paper mullat”, afegeix.

Per tot plegat, Dincat demana valentia a l’administració pública apostant per models i projectes que, en la línia del que estableix la nova estratègia, contribueixin a fer possible el procés de desinstitucionalització i a trobar els recursos adequats per fer-lo possible.

 

“Mi Casa: una vida en comunidad”: un projecte referent

Precisament els últims dos anys i mig, Dincat ha impulsat a Catalunya el projecte estatal “Mi Casa: una vida en comunidad”, que neix amb la voluntat de garantir aquest dret de les persones amb discapacitat intel·lectual, també les que tenen grans necessitats de suport, a viure en comunitat i a decidir per elles mateixes els aspectes més elementals de la seva vida. L’objectiu és testejar nous models de vida per a aquestes persones, per tal de canviar les actuals polítiques de cures de llarga durada, fent que puguin viure pel seu compte en pisos i cases a la comunitat, amb oportunitats per poder tenir vides normalitzades i a participar en la societat com qualsevol ciutadà o ciutadana.

Gràcies a aquest projecte i a l’actual implicació de 9 entitats del territori (Alba Jussà, Apindep, Aprodisca, Aspronis, El Rusc, Ilersis, IPSS, Pere Mitjans i Prodis), s’han creat 22 habitatges pilot i ja són 82 persones amb discapacitat intel·lectual i grans necessitats de suport les que han passat a viure en comunitat i a comptar amb els suports necessaris per a poder decidir per elles mateixes.

‘Mi Casa: una vida en comunidad’ és un projecte d’innovació de Plena inclusión a 3 anys (2022-2024), que està impulsat a 7 comunitats autònomes i compte amb el suport del Govern d’Espanya (a través del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, amb fons del programa NextGenerationEU) i de les diferents administracions públiques de cada territori. En concret, a Catalunya, el projecte compta amb un finançament estimat de 5 milions d’euros dels Fons Next Generation i amb el finançament de la Generalitat de Catalunya de 33 places via conveni amb una dotació estimada de prop d’un milió d’euros per aquest 2024.

 

Descarrega la nota de premsa

La participació política de les persones amb discapacitat intel·lectual és, encara avui i malauradament, molt ínfima en el nostre país. A poc a poc i al llarg dels últims anys, les organitzacions polítiques han començat a incorporar persones del col·lectiu a les seves files. Un fet imprescindible i reivindicat pel sector, de la mà de Dincat, pel dret del col·lectiu a alçar la veu i parlar, en primera persona, de les seves necessitats i les seves propostes, tan pel que fa a aspectes com la discapacitat, com qualsevol altre aspecte de la vida en societat, de la qual, com tothom, en formen part.  Una idea que proclama la tradicional i històrica cita  “Res sobre nosaltres sense nosaltres” i que ha estat reivindicada en moltes ocasions pel sector de la discapacitat.

En parlem amb Sergi Moncunill, activista i polític de 35 anys amb discapacitat intel·lectual, membre del Consell de participació de Persones de Dincat que, des de l’any 2019 va iniciar la seva carrera política, formant part del partit d’ERC a la Selva del Camp. També és Comissionat del Pacte Nacional pels Drets de les Persones amb Discapacitat a Catalunya, i és una de les poques persones amb discapacitat intel·lectual que han format part d’una llista electoral. En concret s’ha presentat en dues ocasions a llistes municipals (2019 i 2023), una a llistes pel Parlament de Catalunya (2021) i, aquest pròxim 12 de maig, es presenta de nou a les eleccions autonòmiques com a suplent número 9 a la llista d’ERC a Tarragona.

 

Aquest diumenge, et presentes per quarta vegada a unes eleccions. Què és el que t’empeny a presentar-t’hi?

A la meva família sempre els ha agradat molt la política i, per això, des de petit ja tenia aquest interès. Ja fa anys que ERC em va incloure al seu partit i per mi és molt important, ja que ajudo a visualitzar les persones amb discapacitat, aquelles que no tenen veu i que també han d’estar representades.

Creus que no ho estan prou?

Penso que no. Els partits polítics no aposten per les persones amb discapacitat intel·lectual. Per això, és important que hi siguem, que ens autorepresentem. Si fas una llei per persones amb discapacitat i resulta que nosaltres mateixos no formem part de la proposta… quin sentit té? Nosaltres som la millor representació pel col·lectiu.  En definitiva, sense nosaltres, no es poden fer polítiques a favor de nosaltres.

Tanmateix, ens consta que, si no l’única, ets una de les poques persones amb discapacitat intel·lectual que es presenta en aquestes eleccions. Per què creus que passa això?

Perquè els partits polítics, en general, no creuen en nosaltres i, com que no hi creuen, som una minoria. Tenen poca implicació per a canviar la mirada i atendre la nostra realitat. Fins i tot quan anem a una Comissió al Parlament per parlar en nom del col·lectiu, ens trobem que molt pocs representants polítics ens venen a escoltar… Això demostra que no tenen interès en nosaltres…

Ni per escoltar-vos, ni per incloure-us a llistes

Aquí el problema de la política és quan només interessen els vots. Si una cosa dona vots, aleshores l’atenen. La discapacitat no interessa, no es veu com una prioritat.

I què podem fer per millorar això i s’inclogui més persones amb discapacitat intel·lectual als partits?

Jo sento que ja ho hem fet tot, hem parlat amb partits polítics, hem fet reivindicacions, manifestacions… tu pots fer molt, però si els polítics de torn es tapen les orelles, no podem fer massa més. I això passa sobretot amb la discapacitat intel·lectual, la física i la sensorial no tenen tanta dificultat per ser inclosos en els partits.

Creus que és perquè consideren que no teniu prou capacitat per formar part de la política?

Jo penso que és això, no confien en nosaltres, no coneixen la nostra realitat i del que som capaços. És fruit d’un desconeixement molt gran i que costa molt trencar si no se’ns dona l’oportunitat. No ens prenen seriosament.

I quan aneu a llistes sempre és en posicions simbòliques, amb molt poques opcions per a acabar sent diputats…

Jo estic satisfet amb el paper que em donen des d’ERC, ja que em donen el meu lloc en molts espais on es prenen decisions amb relació a  la discapacitat dins del partit, com a la sectorial de Drets Socials. Espero d’aquí a uns anys poder anar agafant més força i avançar en posicions més rellevants a les llistes electorals. Però és cert que, en general, els partits que inclouen persones amb discapacitat els tenen en posicions molt simbòliques sense pràcticament poder influenciar en res. 

I a l’hora d’anar a votar i participar d’una jornada electoral… creus que està garantit el dret a vot del col·lectiu amb les mateixes condicions que la resta?  Quines barreres afronten les persones amb discapacitat intel·lectual a l’hora d’anar a votar?

No està garantit el dret a vot de forma correcta. Els programes electorals, en primer lloc, haurien d’estar en lectura fàcil. Si els programes no estan adaptats, les persones no tenen interès o no saben ben bé el què voten. Molta gent no entén la política, ja que és pesada i feixuga i està en un idioma que la gent no entén, no només les persones amb discapacitat intel·lectual.

A grans trets i per acabar, quines demandes i propostes fas tu, com a persona amb discapacitat intel·lectual i polític, de cara aquestes eleccions?

Jo penso que hi ha d’haver més i millor ocupació per les persones amb discapacitat intel·lectual, formació de qualitat adaptada i suport a les empreses ordinàries. També cal millorar el tema de l’accés a l’habitatge i la vida independent. I les ciutats han d’adaptar-se, ser més accessibles i més inclusives.  

 

Moltes gràcies, Sergi, esperem que a les pròximes eleccions més persones del col·lectiu s’animin a participar activament en política.

 

 

 

 

 

• La representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya urgeix un pacte de país que reverteixi l’infrafinançament que pateixen les entitats per tal de poder assumir unes condicions laborals dignes pels seus treballadors. 
• El sector denuncia que, a dia d’avui, la diferència salarial entre professionals d’una entitat que presta serveis socials i els d’un centre en àmbits com Salut o Educació, és, en molts casos, de més del 30% per a desenvolupar les mateixes tasques.

• Les últimes converses amb els diferents partits polítics apunten, per primera vegada, cap a una voluntat compartida de revertir la situació en els pròxims 4 anys i el col·lectiu espera que aquest compromís no quedin en paper mullat.

 

Dimarts, 30 d’abril de 2024. Dincat, la representant del sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya, en el marc del Dia Internacional del treballador i a portes de les eleccions, fa una crida a tots els partits polítics per exigir que les condicions laborals dels i les professionals del sector siguin una prioritat en la pròxima legislatura. En aquest sentit, Dincat recorda que fa anys que exigeix que s’augmenti de forma urgent el finançament de les entitats que presten serveis d’atenció al col·lectiu per tal de poder assumir unes condicions laborals dignes als seus treballadors i treballadores, a l’altura del seu compromís i professionalitat.

 “La situació ha arribat al límit. Les nostres entitats socials i els seus professionals ja no poden aguantar més; molts d’ells han de renunciar a la seva vocació, per poder tenir un projecte de vida digne. Per tant, urgeix un pacte de país, amb l’acord entre administració, el sector i els sindicats, que reverteixi aquesta situació i que reconegui com cal els professionals que es deixen la pell dia a dia per acompanyar a les persones que més ho necessiten”, reclama Víctor Galmés, director de Dincat. “Ho hem traslladat a tots els partits polítics i sembla que la voluntat de fer-ho en la pròxima legislatura, per primera vegada, és compartida i així està quedant recollit en la majoria dels diferents programes electorals. Tanmateix, esperem que aquest compromís no quedi en paper mullat, com en altres ocasions”, afegeix.

A dia d’avui, la diferència salarial entre professionals d’una entitat de Dincat que presta serveis socials i els d’un centre en àmbits com Salut o Educació, és, en molts casos, de més del 30%. Es tracta d’una enorme bretxa salarial del tot injustificable si tenim en compte que parlem dels mateixos perfils professionals i les mateixes tasques a desenvolupar.

En concret, el sector urgeix augmentar com a mínim en un 30% els mòduls i tarifes dels serveis de la Cartera de Serveis Socials a curt termini per revertir aquesta situació injustificable i continuada en el temps i, així, poder, no només establir unes bones condicions laborals per als professionals, sinó, també dignificar els serveis, mantenir la qualitat de vida de les persones ateses i assegurar la viabilitat de les entitats. En aquest sentit, Dincat exigeix un pacte de país que es tradueixi en una planificació anual que contempli increments de, com a mínim, el 10% (o superiors) durant un període plurianual i tenint en compte, també, l’augment de l’IPC que es pugui produir.

L’estancament de les condicions laborals dels i les professionals és fruit d’una falta de compromís polític que ha dut al límit a les entitats socials, que fa temps que denuncien l’infrafinançament que pateixen, d’una banda, a conseqüència de més d’una dècada de retallades i congelacions dels mòduls i, d’altra banda, de l’augment acumulat dels costos i a l’increment significatiu del cost de la vida, especialment amb relació als subministraments energètics i l’alimentació dels últims anys. Si bé és cert que darrerament s’han aprovat alguns increments de mòduls, aquests han estat insuficients i no han servit per satisfer les demandes i reivindicacions del sector. De fet, la diferència entre el cost real dels serveis i el preu pagat en concepte de mòdul o tarifa escanya les entitats i impossibilita millorar les condicions de les persones treballadores. Aquesta situació està provocant una fuga de talent imparable i grans dificultats per fer noves contractacions, amenaçant així la viabilitat, continuïtat i qualitat de l’atenció a les persones.

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, recorda la importància de fomentar l’accessibilitat cognitiva, adaptant els llibres i textos per tal que tothom els pugui entendre i, així, poder gaudir d’una diada de Sant Jordi més inclusiva.

• El col·lectiu destaca, també, la importància que les editorials publiquin més llibres adaptats en lectura fàcil, per tal que les biblioteques públiques de Catalunya puguin tenir a disposició més llibres en aquest format, ja que actualment només representen el 0,45% del total.

Dijous, 18 d’abril de 2024.- Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, fa una crida a l’administració pública, així com a tot el sector cultural del territori, per recordar la importància de fomentar l’accessibilitat cognitiva, adaptant els llibres i textos per tal que tothom els pugui entendre i, així, poder gaudir d’una diada de Sant Jordi més inclusiva.

La federació explica que són milers les persones que veuen vulnerat el seu dret a la cultura i a la informació, en no poder entendre la major part dels llibres i documents. Per això, reclama que s’impulsi la lectura fàcil (LF), un mètode de creació, adaptació i validació de documents perquè siguin més fàcils de llegir i entendre. En concret, el sector demana que s’escriguin més llibres en LF i que les editorials prenguin consciència d’aquesta necessitat, apostant per l’edició i publicació de llibres en aquest format.

Dincat, destaca, també, la importància que les editorials publiquin més llibres adaptats en lectura fàcil, per tal que les biblioteques públiques de Catalunya puguin tenir a disposició més llibres en aquest format, ja que actualment només representen el 0,45% del total. Un percentatge molt baix tenint en compte que, segons dades de l’Associació de Lectura Fàcil, el 30% de la població al territori té problemes de comprensió lectora i, per tant, es podrien beneficiar d’aquest tipus de llibres i textos adaptats.

Una altra problemàtica amb què es troben les persones amb discapacitat intel·lectual és que moltes vegades es veuen obligades a llegir llibres o contes infantils o clàssics de la literatura, per la manca de publicacions de les novel·les més actuals en Lectura Fàcil. Aquest fet demostra, una vegada més, el desconeixement entorn el col·lectiu, en no tenir en compte que les persones adultes amb discapacitat intel·lectual volen gaudir de novel·les d’actualitat i d’acord amb la seva edat.

D’altra banda, Dincat aposta per l’impuls de més Clubs de Lectura Fàcil. Actualment, n’existeixen a Catalunya 179, dels quals 34 estan especialitzats en persones amb discapacitat intel·lectual. En aquest sentit, cal destacar que, si bé des del 2017 fins ara els clubs de lectura fàcil han augmentat en un 32%, els que són especialitzats en PDID només ho han fet en un 21%. Aquests Clubs són una eina per a l’aprenentatge i la pràctica de la llengua. De fet, l’any 2017, la Diputació de Barcelona va realitzar un estudi sobre el seu impacte que assenyala que la participació dels usuaris es tradueix en un increment del 54% del seu hàbit lector i en una millora de gairebé un 20% de les seves competències lingüístiques.

Per últim, el sector aprofita per reivindicar informació clara, de fàcil comprensió i accessible, recordant que aquesta problemàtica es trasllada en tots els àmbits socials, polítics i administratius i que, a part dels llibres, també haurien d’estar en lectura fàcil els documents oficials, els formularis, les webs, les lleis o les receptes mèdiques, entre d’altres.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA

• Des del Grup de Dones Feministes de Dincat reclamen incloure la realitat de les més de 30.000 dones amb discapacitat intel·lectual de Catalunya en la lluita per la igualtat de gènere fent-les participes del moviment i visibilitzant el seu lideratge.

• Una de les principals denúncies és la gran discriminació que pateixen amb relació a l’accés als drets sexuals i reproductius. Un estudi revela, entre d’altres, que el 83% de les dones del col·lectiu no manté relacions sexuals o que 6 de cada 10 no ha triat els anticonceptius que utilitza.

• Dincat, representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, apunta que les dones del col·lectiu tenen menor accés a l’educació, una taxa d’atur més elevada, salaris inferiors i un risc més elevat de patir abús sexual.

Dijous, 7 de març de 2024.- Amb motiu de la celebració demà divendres del Dia Internacional de la Dona, el col·lectiu de dones amb discapacitat intel·lectual de la mà de Dincat, la representant del sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, reclama que es tingui en compte la realitat de les més de 30.000 dones amb discapacitat intel·lectual de Catalunya  a l’hora d’abordar la lluita per la igualtat de gènere.

En concret, el Grup de Dones Feministes de Dincat, reclama el compromís i la responsabilitat de les administracions públiques, i de la societat en general, per impulsar iniciatives que avancin cap a la igualtat de gènere tenint en compte el col·lectiu. A més, demanen que es faci posant en valor el paper de les mateixes dones amb discapacitat intel·lectual en la lluita feminista, fent-les participes del moviment i visibilitzant el seu lideratge.

Les dones del col·lectiu pateixen una doble discriminació pel fet de ser dones i tenir una discapacitat al mateix temps. Menor accés a l’educació, una taxa d’atur més elevada, salaris inferiors i un risc més elevat de patir abús sexual són algunes de les situacions a les quals han de fer front aquestes dones al llarg de la seva vida. Una realitat que, encara avui, no està prou reconeguda, ni estudiada.

Una de les principals denúncies d’enguany és la gran discriminació que pateixen les dones amb discapacitat intel·lectual amb relació a l’accés als drets sexuals i reproductius. De fet, i segons un estudi impulsat per Plena Inclusión, el 83% de les dones del col·lectiu no manté relacions sexuals actualment; el 47% no té parella; el 80% parla gens o poc de sexe;  6 de cada 10 declara que no ha triat els anticonceptius que utilitza i només 6 de cada 100 dones té fills o filles.

L’accés eficient i adaptat als serveis de salut, inclosos els de salut sexual i reproductiva; el compliment del Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere tenint en compte les dones amb discapacitat a l’hora d’impulsar les polítiques de prevenció i abordatge; o la posada en marxa de polítiques d’ocupació que redueixin l’alta taxa d’atur entre les dones amb discapacitat; són algunes de les principals demandes del sector.

 

DESCARREGA LA NOTA DE PREMSA